Passa moltes vegades que els fenòmens més determinants i disruptius passen desapercebut mentre tothom parla d’aspectes col·laterals o secundaris. En aquest moment això és exactament el que està passant amb la vertiginosa explosió de desigualtat econòmica que s’està donant al nostre món. Una desigualtat que deriva de l’estancament crònic de les rendes del treball amb l’increment exponencial de les grans fortunes.
Darrerament s’ha comentat prou que, a Catalunya i a l’Estat espanyol, els salaris reals (descomptant el cost de la vida) estan bàsicament als nivells de fa 25 o 30 anys. En el mateix període, segons el rànquing de Forbes, la riquesa dels milmilionaris del món ha passat de menys d’un bilió de dòlars a 16 bilions. I això sense comptar-hi els monarques i autòcrates del món, la fortuna dels quals també pot arribar a ser bastant obscena.
Algú pot al·legar que no es poden contraposar els salaris d’un lloc concret, com el nostre país, amb l’existència de patrimonis desproporcionats a d’altres llocs del món. Fet i fet, quants milmilionaris hi ha a Catalunya? Potser la gent no sap que en són una desena, que és una bona proporció dels més de 3000 que hi ha al món. En qualsevol cas estam parlant d’un fenomen global, que no es pot entendre sense l’impacte de la revolució tecnològica sobre l’economia mundial.
Les persones més riques del món evidentment no són catalanes, però seria molt agosarat dir que no tenen res a veure amb nosaltres. Els propietaris de Tesla i Twitter, Facebook i Instagram, Amazon, Coca-Cola, Google, Inditex o Microsoft també fan negoci a Catalunya. Per tant, que s’enriqueixin gràcies als seus clients i usuaris catalans mentre el nostre país perd posicions als rànquings de renda europeus és una manifestació real i contrastable del fenomen de la desigualtat global.
La democràcia té una relació directa amb les desigualtats des que va néixer. No cal centrar-se en els estudis que han documentat abastament les dificultats per implantar o consolidar règims democràtics en societats molt desiguals. El propi origen de les democràcies, a l’antiga Grècia va lligat a les revoltes i conflictes socials causats per les enormes desigualtats que hi havia en llocs com Atenes. I tampoc no és casual que la crisi de moltes democràcies fa 1 segle es donàs en un període d’importants desigualtats.
Per tant, no es pot parlar de la salut de la democràcia al món occidental, ni al nostre país mateix, sense tenir en compte l’efecte profundament desestabilitzador que té l’explosió global de desigualtats econòmiques. Aquesta realitat es pot analitzar des de dues perspectives diferents. Moralment, l’enriquiment dels milmilionaris mentre la majoria social pateix és indefensable i indecent. I des d’un punt de vista pragmàtic és una amenaça evident per al funcionament i l’estabilitat dels règims polítics democràtics.
Les desigualtats globals deriven de l’apropiació per unes poques persones dels enormes beneficis que genera la revolució tecnològica. El nostre futur com a societat dependrà de qui s’apropiï dels rèdits econòmics de la intel·ligència artificial i la robòtica. És obvi que un món on aquesta riquesa continuï acumulant-se a les butxaques dels milmilionaris és inviable i perillós. El gran dilema polític ara mateix és com repartir socialment els costos i beneficis d’aquesta revolució, i no si hem de treballar mitja hora menys cada dia.
L’altra gran batalla política i ideològica que definirà el nostre país i les societats del nostre entorn és com es posiciona una classe mitjana deprimida en aquest nou conflicte. És obvi que l’estat del benestar com el coneixíem ha deixat de funcionar per a aquesta classe mitjana. Ja només funciona per als milmilionaris (que es continuen enriquint a un ritme frenètic) i per als pobres de solemnitat que viuen d’ajudes públiques. I sense el suport i participació de la classe mitjana no és un sistema viable.
La proposta política dels milmilionaris és prou transparent en tot aquest context. Estan intentant salvar el seu estatus promovent règims oligàrquics, no democràtics. Per tenir èxit els cal aliar-se amb la classe mitjana contra qualsevol política de redistribució a favor dels més pobres. L’alternativa és una aliança de la majoria social (classe mitjana inclosa) per redistribuir socialment els beneficis ingents de la revolució tecnològica i disminuir les desigualtats. Només la segona opció ens permetrà continuar vivint en democràcia.
