Aquesta setmana toca tempesta política a causa de la gran apagada del dilluns passat. El circ dels llamps i trons celebrarà l’espectacle central aquest dimecres, al Congreso. Allà, amb els ganivets ben esmolats, els profetes apocalíptics intentaran electrocutar el president Sánchez, mentre que ell provarà d’escapar-se de la cadira elèctrica i aguantar el xàfec, com a campió que és de totes les resiliències que es fan i es desfan.
Venen dies d’alt voltatge i de paraules gruixudes, d’una ferocitat digna dels antics combats de gladiadors. Ja veurem com acaba. Tanmateix, Sánchez en pot sortir més viu del que es pensen tots aquells que somien veure’l convertit en un grapat de cendra negra.
El “dilluns negre” no va ser tan fosc com diuen, ni de bon tros, i en realitat va ser força ben gestionat, la qual cosa no vol dir que tots els mèrits siguin del govern, però tampoc totes les culpes. I no ho dic des de cap mena de simpatia amb el “sanchismo“, que la tinc sota mínims.
A veure, asserenem-nos una mica, que ja hem tingut uns quants dies per pensar-hi… La mitja ampolla plena és molt més gran que la mitja ampolla buida.
El que hauria pogut ser una catàstrofe terrorífica va acabar amb un balanç de pèrdues més que raonable, es miri com es miri.
Cert que la política informativa va ser patètica en les primeres hores, quan n’hi havia prou amb un missatge tranquil·litzador, que no és precisament el que va fer Ayuso, cridant a treure l’exèrcit al carrer. Però, més enllà d’aquesta pífia, tota la resta va funcionar força bé i amb sang freda, sense gaires escarafalls. Es va rescatar gent atrapada a trens o ascensors, els hospitals van aguantar, la circulació no va ser un caos, no hi va haver pillatge ni massacres… I, el més important, el sistema elèctric va reaccionar en poques hores, tenint en compte la magnitud de la tragèdia.
Hauríem d’estar celebrant que la crisi es va gestionar col·lectivament força bé, a més de veure què cal millorar de cara al futur. Doncs no. Aquí el que més agrada és buscar culpables, amb raó o sense, i acabar la feina amb una bonica lapidació pública.
Tanmateix, si anem una mica més al fons de les coses i defugim la miserable toxicitat partidista que ens enverina, ens adonarem potser que desacreditar per sistema les institucions, els servidors públics, les administracions, no és res més que fer el joc a estratègies demencials com les de Trump, les ultradretes i les dretes salvatges com l’espanyola, que tot ho solucionen mobilitzant l’exèrcit.
També podríem veure altres coses, posats a fer… Per exemple l’entusiasme renovat de la dreta per les centrals nuclears, mira tu quina casualitat tan casual. O per amagar que possiblement la privatització bestial de l’electricitat (obra magna de González i Aznar) tingui alguna cosa a veure amb la gran apagada, amb les portes giratòries o amb uns preus de l’electricitat absolutament abusius. O preguntar-nos què redimonis hi feia el rei Felipe VI en una reunió de paripé a la Moncloa, marcant paquet, com ja va fer al País Valencià. O per què les comunitats autònomes del PPVOX van demanar que el govern central assumís el comandament total, amb la mala intenció de carregar-li totes les culpes. O com és que en les grans crisis sempre se li veuen les costures a l’hipercentralista estat espanyol, on les autonomies no pinten res de res. I ja no parlem de Catalunya, sempre desapareguda en combat, des de fa anys i cada dia una mica més, amb una espantosa manca de nervi i nivell institucional. O dels ajuntaments, sempre tan menystinguts, però que al final van ser els que van fer d’Estat en primera línia, al costat de la gent en el sentit més literal de l’expressió.
Aquestes són algunes de les reflexions que, amb una mica de calma i objectivitat, ens deixa el dilluns de la gran apagada. Un dilluns no tan negre com voldrien alguns, que no va ser la “gota freda” de Sánchez i no serveix ni servirà per tapar la indecència de Mazón i tots els seus, que és el que en el fons estan buscant.
Aquest país no és una merda (ni és Xauxa) gràcies a una infinita xarxa de persones, empreses, entitats de tota mena, de gent que respon i fa el que ha de fer i que necessita, sobretot, un govern i una política que emprenyin el mínim possible. I ho seria molt menys encara si no patís dia sí i dia també les destructives conseqüències d’una merda de política i d’aristocràcia econòmica. Tanmateix, això ja sabem que no té remei i que justifica plenament les infinites ganes de marxar-ne, amb apagades o sense, tot i que abans caldrà inventar una nova política… Ves a saber com, perquè a la catalana també se li han fos els ploms i s’ha fet tan espanyola com la que més.
