“Vam dir que trauríem aquesta gent i els hem tret”. Aquesta frase de Xavier García Albiol concentra en molt poques paraules l’essència de la seva manera de fer política. Prometre alguna cosa i complir la promesa encara que calgui mostrar-se implacable. De fet, com més implacable es mostri, millor per als seus objectius. Això és el que ha fet l’alcalde de Badalona aquest dimecres, durant tota una jornada retransmetent el desallotjament de l’antic institut B9, que assegura que era un niu de “problemes de convivència, inseguretat i delinqüència”. A l’edifici hi vol ubicar una nova comissaria per a la Guàrdia Urbana. Foragitar 400 persones, la majoria migrants, per posar-hi policia. És el missatge que vol llançar. Per això subratlla que no és que no pugui ajudar els desallotjats, sinó que no vol. Que no mourà un dit per reallotjar-los: “No els volem a Badalona”. Sense intentar justificar-se. Ans al contrari: “Ho dic sense manies”.
És clar que Albiol se sent còmode ideològicament amb aquest posicionament. Però en l’estratègia que ha aplicat a aquest afer hi ha molt de càlcul electoral. I això vol dir que ell, especialista a prendre el pols en determinats barris de la ciutat que governa, ha detectat que aquesta actitud seria aplaudida pel veïnat.
El cas de Badalona és un símptoma molt clar de com s’està esfondrant tot un sistema on un sector molt ampli dels ciutadans se senten desatesos i reaccionen de manera hostil davant els nouvinguts i els que són encara més vulnerables. Els Albiol que hi ha escampats i els que encara poden sorgir tenen molt clar que aquest ressort funciona i que funcionarà encara més en el pròxim cicle electoral.
I, en aquest context, l’única alternativa que ofereixen els partits autodefinits com d’esquerres és més del mateix: buscar ressorts fàcils per a la batalla electoral. És el que han fet els executius socialistes de la Moncloa, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona: anunciar una pròrroga de la bonificació dels abonaments de transport. Una mesura indiscutiblement populista presentada com a mecanisme d’urgència fa més de tres anys, quan el preu de la gasolina es va disparar per la guerra d’Ucraïna. Un ajut lineal –independent del nivell de renda de l’usuari– a càrrec dels pressupostos públics. Havia de ser per parar el cop, però s’ha cronificat i cada dia serà més difícil retirar-lo. Quan el que caldria seria destinar recursos a millorar el servei i, en tot cas, replantejar el sistema de tarifes en funció de la renda. Però la crisi aguda ara és al PSOE, i la pròrroga de les bonificacions en el transport públic és l’única bona notícia que pot donar Pedro Sánchez ara mateix. No se la deixarà perdre. Igual que Albiol no deixa escapar l’oportunitat d’exhibir mà dura.
