Fa setmanes que El Món explora l’emergència en què es troba el català pel que fa a l’ús social de la llengua, especialment preocupant en serveis públics essencials. El sistema de salut, tant en centres públics com en privats –molts dels quals vinculats a mútues a les quals recorren molts ciutadans per driblar la saturació de la sanitat pública i en molts casos fins i tot concertats–, és el terreny on la situació és més greu. Hi ha dues grans raons que fan necessari un crit d’alerta en aquest àmbit: s’hi atenen persones en situació de vulnerabilitat –qualsevol que es trobi malament és vulnerable, ni que sigui momentàniament– i la mancança de personal ha portat a la contractació massiva de sanitaris sense coneixement de la llengua als quals ningú s’ha molestat a fer-los saber que el català és important.
L’arrel del problema és que la situació política i administrativa de Catalunya, suposada autonomia dins de l’Estat espanyol, no permet convertir la llengua en essencial, és a dir en obligatòria, per a molts treballadors públics. Només quan passen oposicions per convertir-se en funcionaris se’ls pot posar aquesta condició, però abans passen anys i panys com a interins sense que se’ls reclami cap implicació en aquest terreny, i arriba un moment que ho consideren un dret adquirit.
D’aquesta manera, la idea que el català és una llengua complementària que es pot fer servir o no s’estén a tota velocitat. I ha arribat fins a funcionaris la formació i els sous dels quals es paguen íntegrament amb els impostos dels catalans –amb una aixeta regulada des de Madrid, com a greuge addicional. Són treballadors públics que, a més, van armats. L’espiral de menysteniment per la llengua dels catalans està tan desfermada que alguns agents dels Mossos d’Esquadra es permeten el luxe d’adreçar-se en castellà als ciutadans i d’indignar-se i arribar a tallar la comunicació –com li ha passat a un conductor que ho ha denunciat aquest cap de setmana– quan se’ls reclama que s’expressin en català, cosa a la qual estan obligats reglamentàriament.
La revolta de funcionaris i treballadors de serveis públics essencials contra el que hauria de ser la utilització normal de la llengua del país és impensable en qualsevol altre lloc. Demostra el fracàs d’un sistema polític basat en un pacte que ha acabat demostrant-ser que era un engany. També delata l’acomplexament dels catalanoparlants a l’hora de reclamar el respecte pels seus drets. És possible que sigui massa tard. Però si hi ha la més mínima possibilitat de ser-hi a temps, segur que passa per l’exigència. No hi ha cap altre camí.
