El cop d’estat de la judicatura negant-se a aplicar l’amnistia en els termes explícits del legislador és un terratrèmol al fòrum, el judicial i el de las Vistillas. No tothom pot presumir de tenir un Tribunal Suprem insubmís. Si aquest òrgan estigués mogut per la bona fe, la seva decisió es podria entendre com un excés de zel. En estar-ho per la fe contrària pot entendre’s com una interpretació tendenciosa, a l’estil d’Humpty Dumpty quan explica que les paraules signifiquen el que ell vol que signifiquin perquè és qui té el poder.
El poder és enganyós com la lluna. El Tribunal Constitucional desautoritzarà al seu siamès i el front conservador traurà foc pels queixals. Però, mentre ho fa, amb el seu ritme, la vida política catalana queda a standby i el termini per a unes noves eleccions s’acosta acceleradament. Algun independentista combatiu dirà que aquesta ensopegada judicial revela una ruptura del pacte amb el PSOE que no ha fet res per evitar-la. En conseqüència, demanarà que es retirin els vots independentistes al govern de Madrid.
Altres, més pacífics, diran que això és tan perillós com quan el general John D. Ripper prem el botó nuclear a Telèfon Vermell. Podríem acabar a eleccions anticipades a Espanya que ens durien a eleccions a Catalunya. I, si alguna cosa no volen els republicans són eleccions catalanes a les quals anirien entre baralles internes i draps bruts, amb un palmarès de derrotes i sense un programa que no sigui tornar a prometre el que van dir haver aconseguit anys enrere.
La resposta de l’independentisme al bloqueig de l’amnistia als principals encausats ha estat passar revista a les seves forces en una cimera a Waterloo. (Ah, l’eco dels noms!) Només els partits polítics, també hi van anar encantades les organitzacions socials, ANC i Òmnium, totes dues a l’òrbita dels partits, així com el Consell de la República i l’AMI, també de la clientela partidista. En una paraula, una premonició del Front Independentista que proposa Joan Puig dins l’esperit resistencialista del Front Popular francès.
La trobada, però, ha estat una resposta més que res al terreny simbòlic i fotogràfic perquè, encara que la justificació oficial parli de coordinar estratègies independentistes, és poc el que organitzacions tan dissímils poden posar en comú. Fora de les improbables eleccions a l’octubre.
Aquests són els nostres poders. Ha estat una escenificació del culte a la unitat, una harmoniosa exhibició d’unitat amb una fugida, en excloure l’AC, com exigeix el protocol de l’independentisme de consciència woke. El temps dirà si és una actitud raonable o no.
La situació és de marasme de l’independentisme que no sap què fer perquè es troba en una situació inèdita: tot el poder que té a Madrid és el que li manca a Catalunya. Pot garantir l’estabilitat del govern a Madrid, però no aconseguir la del govern que vol a Catalunya.
Descartat el govern independentista minoritari, per la negativa del PSOE a abstenir-se; descartades unes eleccions que farien pujar l’abstenció i el vot a AC, només queda el fatídic tripartit que anhela Illa. Si es fes, com sembla passarà, ERC conservaria part del seu poder institucional en el sistema de despulles partitocràtiques, però perdria a cabassos el poc halo independentista que li restava.
El més clarament perjudicat al tripartit és Junts. Sens dubte puja el seu atractiu com l’única opció independentista viable, però per a un horitzó de quatre anys, vespre de la profecia de Deulofeu, quan ja tous les jeux seront faits.
Més greu és que perdria el principal actiu en la personalitat carismàtica del president Puigdemont. Estava previst que, amb la llei d’amnistia, podria tornar per a la investidura i, si no fos investit, decidiria què fer amb la seva vida, qüestió privada.
El que no estava previst és que aquesta llei no s’apliqués en la seva integritat. S’obre la possibilitat que el president Puigdemont passi la frontera de l’Estat mentre es troba a la recerca i captura, una situació d’imprevisibles conseqüències en tots els ordres.
Perquè, com Pròsper adverteix en Ferran en La Tempestat: “estem fets de l’estofa dels somnis”.
