Per si no ho teníem prou clar, aquesta setmana dos polítics tan aparentment diferents com Carles Puigdemont i Josep Borrell ens han recordat que cobren un sou perquè la responsabilitat de les seves (males) decisions les assumim nosaltres.
Ja ho vam veure durant els pitjors moments de la pandèmia: la responsabilitat de no haver gestionat bé els diners públics els darrers anys tenint més llits d’UCI i un coixí per pagar ajuts a negocis que havien de tancar i baixes laborals a contactes estrets de Covid i per així no col·lapsar el transport públic la van delegar als ciutadans restringint els seus drets (amb el confinament, el toc de queda, l’obligatorietat de la mascareta…) i pagant costos de la seva butxaca.
Avui, algú que costa de creure que sigui Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, ha implorat als ciutadans europeus (just en un moment en què un front de fred polar s’estén des de l’oest de Rússia cap a Europa) que abaixin la calefacció i tallin el gas de casa seva per fer el que hauria d’haver fet la política europea fa anys: deixar de pagar als oligarques russos els diners amb què avui financen la invasió d’Ucraïna que alhora estem intentant evitar enviant armes als ucraïnesos que es finançaran amb fons comunitaris.
Evidentment ningú amb dos dits de front es creu que abaixar la calefacció i reduir el consum de gas a les cases farà al president rus Vladimir Putin ni pessigolles. El que diu Borrell és l’enèsim joc de mans per fer veure que es pot fer alguna cosa per Ucraïna, després de pagar el desastre de la nostra butxaca, que no sigui el que demana el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, que és tancar l’espai aeri a l’aviació russa, cosa que seria de facto entrar en guerra amb Rússia i haver-ne de pagar els costos.
Però resulta especialment greu que verbalitzi que els ciutadans s’han de fer responsables de decisions, com relegar l’energia nuclear (amb Gerhard Schröder cobrant de la gasística russa Gazprom) o no tenir els deures fets en matèria de renovables, per reduir la dependència energètica d’un règim autoritari que utilitza els diners per als propòsits més foscos. Hauríem de recordar que ja va passar amb Gaddafi, Saddam Hussein i tants d’altres.
Tot plegat en una setmana en què hem hagut d’escoltar, de la boca de Carles Puigdemont, que ens va mentir dies abans del referèndum, quan afirmava que estava tot preparat per un Sí al resultat. Encara avui hi ha el tuit penjat al perfil de Junts Pel Sí i els vídeos a YouTube. No és el primer cop que ho diu. Ho va dir a una entrevista a El Temps el 2018, a una entrevista al setmanari portuguès Expresso el 2017, i tants altres cops.
Independentment que els reconeixements internacionals no entenen de si tens preparada l’agència tributària, i per tant Puigdemont insisteix en la mateixa falacia de sempre, que aquests depenen de quelcom més que d’interessos (que probablement cada cop seran menys favorables amb les turbulències que viu Europa i això també era d’esperar), l’expresident encara avui no ha assumit cap responsabilitat amb la gent a qui va enganyar, com no ho ha fet la generació de polítics que no va fer una defensa de la llibertat del país a l’alçada dels que hi van posar el propi cos. Tots ells continuen cobrant un sou públic de forma directa, en càrrecs institucionals, com ara Puigdemont, Pere Aragonès, Elsa Artadi, Clara Ponsatí, etc., o continuen decidint la política del país, com ara Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez i tots els anteriors.
Els seus arguments per fer-nos assumir les seves decisions avui ja ni tan sols són promeses que no compleixen, perquè responsabilitzant-nos del fet que els altres, els no independentistes, es facin amb les institucions catalanes, ja ho tenen tot pagat. És el mateix xantatge emocional que ens han fet durant la pandèmia fins el punt que la policia de balcó controlava quanta gent es reunia a l’àpat de Nadal al tercer segona o que fa Borrell quan intenta que fem la relació mental entre dutxar-nos amb aigua calenta i que un llançacoets rus es carregui un poble sencer.
És tot part de la mateixa decadència, i de decadències com aquesta en surten els pitjors monstres, perquè la llei del pèndol ens recorda que podem passar de responsabilitzar-nos de tot a no responsabilitzar-nos d’absolutament res.