Contra la majoria dels pronòstics, la militància de JXC va trencar l’aliança de govern. Els periodistes, analistes, publicistes que omplen l’espai públic, fèrriament controlat per ERC, van interpretar la trencadissa com una prova més de la pregona crisi interna de JxC i la seva lluita caïnita entre els unilateralistes i els taulistes, si se’m permeten els neologismes. Una prova, doncs, també de l’excel·lent salut d’ERC, que surt del divorci enfortida en la seva indiscutible hegemonia.
Que Santa Lucia els conservi la vista.
És el govern el que es troba en situació difícil. JxC ha sortit del prosceni i s’hi ha instal·lat en una oposició encara per definir. Per donar imatge de decisió, resolució i força, típica fantasia de persona feble i insegura, Aragonès va trigar menys de 48 hores en substituir els set consellers sortints per uns altres que no són independentistes, quatre buròcrates del seu partit i tres velles glòries du temps jadis tots més o menys jubilats i pregonament espanyols. Un de l’antic PDeCat, una altra de la constel·lació podemita fundada per Pablo Iglesias i un tercer militant del partit socialista, fundat per l’altre Pablo Iglesias, tots dos ja quasi coetanis.
En el parlamentarisme, que és un règim de fusió de poders, el govern és una mena de comitè delegat del parlament i només pot governar si té el suport de la seva majoria. Per això s’anomena també “poder executiu”, perquè executa les decisions del legislatiu. Si un govern perd la confiança del parlament, té tres opcions: refer-la a correcuita amb altres (o els mateixos) aliats, plantejar una qüestió de confiança o dissoldre el legislatiu i convocar eleccions.
El que no pot és fer l’orni i intentar governar a esquena, al marge o fins i tot contra el parlament perquè, en una situació de normalitat, mitjançant una moció de censura, el parlament pot foragitar-lo. Tanmateix, això és justament el que està arriscant el MHP Aragonès, que s’ha quedat tot solet el bel mitjà del viatge cap a la república catalana de la taula rodona. Va començar la legislatura amb 74 diputats i, en disset mesos va perdre 41. Però pensa que no li cal complir la promesa de sol·licitar la confiança a la meitat de la legislatura. De fet, creu que no li cal complir cap promesa electoral. Es tracta d’una crisi de govern i no de la possible pèrdua de la confiança del parlament. Ho repeteixen tots els consellers reunits en orfeó: el govern està més fort que mai, més unit que mai en el camí del més que mai.
No cal, es diu Aragonès, sol·licitar la confiança de la cambra ni el fa por una moció de censura que creu impossible. Està segur que podrà superar les votacions al llarg del seu mandat amb el suport de les forces antiindependentistes, PSC i Comuns que li fan costat d’amagat. Tracten de no anorrear la falsa imatge independentista d’ERC amb la qual els republicans han enganyat als votants amb l’ajuda del seu monopoli dels mmcc públics i privats. La solució lògica seria un tripartit, però, a hores d’ara no és possible perquè el president del govern hauria de ser Salvador Illa, guanyador de les eleccions. Pere l’emprenyat que, com sabem, té un tarannà infantil, mai es deixaria arravatar la joguina del govern. Irònicament, això suposa que Catalunya no estarà governada pel partit que va guanyar les eleccions, sinó pel que va perdre-les.
Si no es pot fer un tripartit real, es fa un de simbòlic i és el moment que surten tres relíquies de la nit del temps: Ubasart, Nadal, Campuzano, tres exemplars pura raça de casta política. De passada es dona a entendre que, arribat el moment, el govern comptaria amb el suport dels antics partits dels tres personatges.
Aquesta tàctica, però, li sortirà malament perquè el farà ostatge dels vots de les forces polítiques que no només no són independentistes, sinó que són contràries a la independència. És a dir, tindrà garantida l’estabilitat sempre que governi contra la independència; ell, que va demanar el vot per a culminar-la. I la garantia no és absoluta. Els tres polítics que s’han sumat a aquest govern sense estratègia ni projecte que no sigui perpetuar-se a la cadira, no són representants dels seus antics partits, sinó, si de cas, indiferents o enemics. I no és segur que els partits volguessin tornar-les el favor.
Al capdavall, tampoc això és greu. Ni Aragonès, ni Junqueras ni cap dirigent d’ERC tenia ni han tingut mai cap intenció de fer quelcom per a la independència.
30
16
