A França, la nació conté l’alè esperant la segona volta. Sobretot perquè pot comportar unes eleccions presidencials anticipades. L’exsocialista Macron no aconsegueix consolidar la seva opció. Últimament, es deia “Renaixement” i més s’hauria d’anomenar defunció. Si és així, i hi ha una victòria de l’Agrupació Nacional, la cohabitació seria molt problemàtica. És possible que la V República en tingui els dies comptats.
A Espanya, el cop d’estat de la judicatura era previsible. El Tribunal Suprem (TS), avançada de la dreta franquista, Brunete judicial, esmena la plana al legislador amb sofismes i fal·làcies. Sap que, a la llarga, no se’n sortirà, però retarda l’aplicació de l’amnistia amb dilacions processals i paralitza la vida política tot esperant que, a l’ínterim, es produeixi algun fet que plantegi una situació nova. Els jutges fan política, però no saben la política que fan.
La divisió de poders, a més a més d’un mandat jurídic, és un criteri de racionalitat i eficàcia. Posats a fer política, els jutges són encara pitjors que els militars, als quals han vingut a substituir en primera línia de combat. La seva tasca de sapa és molt més destructiva perquè afecta el nus mateix de la justícia, que és la imparcialitat. El seu pronunciament serà revocat en el seu moment pel Tribunal Constitucional que, tot i no ser un òrgan del Poder Judicial, respecta més el Dret que el Tribunal Suprem, capaç de desafiar el legislador i fer una interpretació de la llei contrària a la llei.
A Catalunya, també era més o menys previsible, encara que no a l’extrem que fossin més els policies amnistiats que no pas els civils. L’independentisme es veu forçat a replantejar-se la seva acció. Continua sense estar clar si es pronunciarà pel tripartit o el govern independentista. En aquest context, s’ha produït el fet insòlit de la trobada entre Oriol Junqueras i l’MHP Puigdemont. Se suposa que a petició del republicà que està en campanya electoral per a la presidència renovada del partit. Menys clara és la motivació del president Puigdemont, llevat que sigui evitar ser acusat de descortesia si rebutjava la trobada, de la qual no hi ha hagut declaració oficial ni ha transcendit res. Per què, al capdavall, de què poden parlar tots dos quan ningú se’n refia de l’altre?
Com per a refiar-se de la gent d’ERC! Quina conjuració dels necis que han muntat! Amb tota mena de trampes, superxeries, enganys i, sobretot, molta mala bava, com es demostra per les implicacions del cartell de l’Alzheimer. Una estupidesa i una canallada de tals dimensions que tenen sorpresos fins i tot als qui l’han perpetrat. Que han estat tots, moguts per uns genis de la comunicació dignes agents de la TIA i que ara reconeixen que han traspassat “tots els límits moral”.
Per descomptat, a la direcció, estil espanyol, ningú no en sabia res; el que, donat l’escàndol al seu moment (que havien aconseguit amagar fins avui) vol dir que aquesta gent no mira la TV, ni escolta la ràdio, ni llegeix els diaris, ni parla amb els amics, com tots tres micos de Confuci, que no senten, no veuen, i no parlen pas.
Noranta anys d’història i ni un sol cas de corrupció era el leitmotiv a totes les intervencions públiques dels dirigents, sobretot, l’estel de la tramuntana que semblava levitar quan l’entonava. Com si el fet de militar a ERC fos una mena de vacuna contra aquesta humana plaga. Si no hi ha casos de corrupció individual (que sí que n’hi ha) és perquè el partit mateix és una estructura corrupta.
Governar autoritàriament, a l’esquena del Parlament i fer-ho, a més, molt malament a tots els ordres. Controlar fèrriament els mitjans de comunicació fins a convertir-los en òrgans de propaganda del govern i del seu partit; omplir-los de comissaris polítics i fer-los servir per desacreditar els adversaris mitjançant campanyes que no per absurdes i delirants, deixen de ser malicioses. Haver arribat al súmmum de la incompetència i les corrupteles administratives de clientelisme i nepotisme. Dilapidar els recursos públics en campanyes d‟imatge d‟una política woke que la majoria de la gent rebutja, mentre es castiguen financerament els serveis públics.
Tot aquest edifici de mentides i enganys no es podia mantenir sense una oligarquia de beneficiats capaç de recórrer a qualsevol procediment per imposar llur política que, d’altra banda, es resumeix en la prosperitat del seu partit.
