Cada dos per tres, quan menys t’ho esperes, la graella normal de TV3 esclata en mil bocins per encabir-hi hores i hores de Fórmula 1. O de curses de motos. Habitualment, fan les mateixes curses en d’altres cadenes que tots rebem a casa, això sí, amb la particularitat que TV3 ens ofereix aquest espectacle privat en català i les altres cadenes ho fan en castellà. Aquesta petita diferència ens costa, només en el cas de la Fórmula 1, entre 15 i 20 milions d’euros, segons les xifres que circulen.
Diuen els defensors de la compra d’aquests drets que l’emissió de les curses de motos i cotxes permet a TV3 mantenir el liderat. Que jo sàpiga, TV3 no va néixer amb la idea de ser líder, sinó de promoure la llengua catalana i crear un imaginari nacional després de 40 anys de dictadura espanyolista. Ni la Fórmula 1 ni les curses de motos van en aquesta direcció, i aquest afer és especialment qüestionable en èpoques de vaques magres.
Fer una bona mini-sèrie a TV3 val, aproximadament, uns dos milions d’euros. Estic parlant de sèries com “Ermessenda”, “Les veus del Pamano” o “Serrallonga”. Són sèries que han tingut un gran èxit de públic (superiors sempre al 20 per cent de la quota de pantalla) i que innegablement recuperen la nostra història i construeixen imaginari col·lectiu. De retruc, fer una sèrie com aquesta dóna feina al sector audiovisual català: actors, productors, maquilladors, guionistes, càmeres, muntadors, realitzadors, tècnics de so i d’il·luminació, etc. I, per acabar-ho d’adobar, es posa en valor la literatura catalana de la qual neixen, generalment, aquestes sèries. Res de tot això no s’obté comprant els drets de la Fórmula 1.
Amb els diners que ens costa la Fórmula 1 podríem fer set o vuit mini-sèries. O fer-ne menys amb més calers i més qualitat i intentar de debò el salt exportador. Això sí que fa indústria, fa ocupació i fa país. I això és el que jo espero d’una televisió nacional pública de qualsevol país, especialment quan aquest país no té cap altre mitjà de comunicació audiovisual de masses i la seva responsabilitat en la construcció d’un marc de referències propi és immensa.
