El primer efecte que ha tingut la llei d’amnistia, que havia de desjudicialitzar el Procés ha sigut donar una segona vida al paper dels jutges en el conflicte política entre Catalunya i l’Estat. L’objectiu és compartit per una immensa majoria de ciutadans i d’actors polítics de la societat catalana, i el seny aconsella donar un marge de temps perquè es pugui assolir, fer-se efectiu. Però, de moment, el que hi ha és, d’una banda, una esquerda en el règim del 78 que l’independentisme, desmobilitzat, no sap com aprofitar i, de l’altra, una ultramobilització de l’aparell penal de l’Estat. Un deep state que s’escapa del control del govern espanyol en gran part i que posa i posarà moltes traves a l’amnistia.
Mentre a Ginebra es fan reunions per fer arrencar un altre procés poc definit que s’ha de veure on porta –seria imprudent fer prediccions ara mateix–, a Madrid es mouen coses molt concretes. I el quarter general d’aquests moviments és l’Audiència Nacional, tribunal d’excepció hereu del Tribunal d’Ordre Públic, el funest TOP del franquisme. Per això és interessant posar la lupa en el paper que està fent la fiscalia, la part que sí que pot controlar la Moncloa.
La fiscalia –poca broma amb el famós “¿de quién depende?” de Pedro Sánchez– no deixa de ser una institució estrictament jerarquitzada, a diferència dels jutges i la seva suposada independència. Penja del fiscal general de l’Estat que, al seu torn, depèn, efectivament, del govern espanyol. Evidentment, en cap cas el govern espanyol es passa el dia donant directius en els afers ordinaris de la fiscalia. Això no ho fa ni el fiscal general. Però el fiscal general –triat pel govern– sí que marca les línies estratègiques de l’organisme que dirigeix. I no s’hi val a dir que normalment no són polítiques. Tot és política: decidir si es demana que els conductors que han provocat un accident mortal per negligència siguin jutjats per homicidi imprudent és política, i és una instrucció que va distribuir la fiscalia fa ja bastants anys.
L’actitud que els fiscals han de mantenir davant la llei d’amnistia és, de manera cristal·lina, política. Per això el fiscal general que ara ha rebut el rebuig oficial de la majoria conservadora del CPGJ, Álvaro García Ortiz, ha cridat a l’ordre els fiscals rebels, especialment els atrinxerats al Tribunal Suprem. A l’Audiència Nacional, en canvi, té assegurat el control amb el fiscal en cap de terrorisme d’aquest tribunal especial, Miguel Ángel Carballo. A través d’aquest fil roig, queda clar que la Moncloa dona suport als líders polítics encausats pel Tsunami, lluitant contra la seva imputació per terrorisme. En canvi, no tracta igual els detinguts, dels quals poca gent té present el nom, del cas Judes. Contra ells el mateix fiscal ha presentat càrrecs per terrorisme –forçant la suposada tinença d’explosius que ningú s’acaba de creure–, cosa que els allunya de l’amnistia.
Els negociadors catalans van insistir en el redactat de la llei perquè els afectats pel cas Judes també trobessin empara en l’amnistia. A l’hora de la veritat, en el cas del Tsunami els entrebancs els posa només el jutge. I, en canvi, en el cas dels CDR de l’operació Judes, la fiscalia també hi juga. És obvi que si finalment aquests imputats acabessin condemnats i no poguessin ser emparats per la llei d’amnistia, l’esquerda seria per a l’independentisme.
