Això del finançament singular resulta una mica exasperant. No sé si per edat o per malfiança, o per les dues coses, penso que no ens podem deixar atrapar en l’enèsima enganyifa, la cançó que es repeteix quan el poder espanyol necessita vots catalans. Aleshores s’imposa córrer a escoltar els cants de sirena, avaluar les ofertes, i dir amb un posat ben ponderat que aquest cop potser sí, que paga la pena provar-ho. L’únic que cal és mirar enrere (“ara sí que és la bona, ja veureu com aquesta vegada va la vençuda, provem-ho perquè pitjor que el que tenim no serà”) i veure quantes vegades els que ofrenen tal fantasia ens han engalipat i pres el pèl. Les mateixes propostes, amb més o menys imaginació lingüística. Els mateixos partits. La mateixa cançoneta. El mateix xurro.
Tot plegat recorda l’escena perpètua de Charlie Brown, quan està a punt de xutar la pilota de futbol i Snoopy li promet que tranquil, que li aguantarà la bola i que aquest cop no li farà cap marranada. Però el gos trapella li fa sempre la mateixa jugada; en el darrer moment, li enretira la pilota i l’ingenu noi de la gorra, que agafa embranzida per xutar ben fort, cau de cul en una falsa i ridícula tombarella. Així una vegada i una altra i una altra. Els seus amics, i el murri del gos Snoopy, li posen cinisme tot animant-lo a no rendir-se i provar-ho de nou: “Tu pots, Charlie Brown!”
La idea que en podem treure res d’un acord fiscal és una mica ruboritzant. “Que no es pugui dir mai que no ho hem intentat”, és l’expressió favorita del moment. Quan l’únic que realment podem dir és que sempre ho hem intentat, perquè només ho hem intentat, en realitat no hem fet altra cosa que intentar-ho des que tenim ús de raó. En el cas dels partits independentistes, prendre’s seriosament la promesa d’un canvi substancial en el finançament, per tal de lliurar poder real a algun partit espanyol, avui ja resulta tragicòmic. Per adonar-se’n no cal fer anàlisis complexes, no cal debatre grans estratègies, no cal tenir un sofisticat criteri polític. Per entendre com n’arriba a ser de ridícula la idea que aquest cop sí, que la cosa va de debò, només fa falta tenir memòria. I una certa capacitat de pensament lògic.
En el debat sobre la investidura de la presidència de la Generalitat, penso que el més assenyat i lògic seria deixar que els que volen la cadira s’espavilin. És també el més seriós. Els únics que s’han de posar nerviosos i apel·lar als pactes de responsabilitats o als moments històrics irrepetibles són els que volen ocupar la trona. Els altres, i Esquerra Republicana en lloc destacat, han de prendre paciència, mirar l’espectacle amb dignitat. Que Salvador Illa o Pedro Sánchez facin proclames de radicalitat democràtica, dient que cal respectar les urnes i tal i qual, no ens hauria de sorprendre. És cert que el PSC ha tret una pila de vots i és comprensible que vulgui ocupar les dues bandes de la plaça de Sant Jaume. Però és el seu problema. I si fan ofertes que semblen suculentes cal mirar-s’ho amb moltíssima reserva i aplom històric. La lògica diu que tan aviat com puguin faran el que feia el gos Snoopy, enretirar la pilota. Perquè el seu objectiu no és millorar el finançament.
Tampoc no és el propòsit final d’ERC, ni el de cap partit independentista, si no vaig equivocat. Per tant, és absurda l’acusació que ignorar els cants de sirena constitueix un pecat de supèrbia, frivolitat i demagògia. Més greu seria desobeir l’ideari, el programa, l’objectiu i la raó de ser de qualsevol partit independentista. És més, un munt de persones lliures han acabat abraçant la idea d’una República Catalana lliure perquè n’estan farts de la conya del finançament. I tips també dels flabiols celestials espanyols, que només fan música sense afluixar res. Tornar enrere, i menystenir la trajectòria d’aquestes persones que han estat convençudes i seduïdes per l’independentisme, seria un moviment altament maldestre. Seria superb, frívol i demagògic. I sapastre. Seria fer de Charlie Brown, provar el xut i tornar a caure de cul.
Sobretot quan res no obliga a prendre partit. Ara mateix, a l’hora de formar govern, ni ERC ni la CUP hi tenen res substancial a guanyar o a demostrar. No hi ha responsabilitat de govern que valgui. El que hi ha és la imperiosa necessitat d’entendre i respondre als milers de votants que han abandonat les sigles, que han apostat per unes altres sigles o que s’han quedat a casa. En aquesta hora, la prioritat del sobiranisme que ha perdut una muntanya de vots no és estudiar de quina forma abraça el poder i l’administració, o com ajuda uns altres a conquerir-ho tot. Més que un gest de maduresa o de realisme, tal cosa seria un acte irresponsable i potiner, que agreujaria la crisi de confiança republicana. Ara no és el moment de conquerir despatxos, és el moment dels quarters d’hivern, de refer els capitans i els equips, i de preparar la lliga grossa.
Quan la parròquia et castiga per entendre’t massa amb el poder espanyol, per oblidar el teu somni i per generar frustració, el pitjor que pots fer és insistir en el que t’ha provocat el daltabaix, és a dir embrancar-te en un festival de festeig amb el poder espanyol, congelar el somni i fabricar encara més frustració. Això seria remar en contra de tota lògica, de tota convicció i de tota saviesa. Juraria que el secret en política no radica en actuar com et demanen els teus principals adversaris. El que sí que s’ha de fer és escoltar amb les orelles ben parades el que et diuen els teus i les teves fans incondicionals. Recordar-te de la penya lleial que no ha deixat de treballar i de cotitzar des de fa anys per tal que la teva opció sigui robusta; això és el més correcte. I deixar de xutar en el buit com l’entranyable, crèdul i còmic Charlie Brown.
