S’ha acabat la campanya electoral més llarga. Ha durat almenys un any, d’ençà que Pedro Sánchez començà a treure conills-manà de la seva txistera monclovita, promeses que, sens dubte, una bona part de la ciutadania ha cregut. Al cap i a la fi, les campanyes són això: convèncer l’electorat que les mentides d’abans no es tornaran a repetir, que els candidats sense possibilitats les tenen, que les promeses es compliran, fins i tot les que fan referència als pactes impossibles o als que es neguen sota jurament.
La participació ha pujat a tot Espanya, però no pas a Catalunya. Tampoc a Melilla, però aquí l’explicació és conjuntural (o potser no tant), mentre que a Catalunya demostra altre cop el negat fet diferencial, sobretot ara que sembla apaivagat el factor procés. Collboni ha estat capaç de criticar l’Ajuntament on correligionaris seus ostenten a hores d’ara responsabilitats importants, i Colau ens ha fet oblidar que les seves promeses sobre habitatge se les ha endut el vent. I què ha passat? Doncs que pel que diuen els sondejos a peu d’urna han estat els més votats. Res sobtant, semblen tenir un terra electoral força ferm. El que sí que és una dada inapel·lable és la baixa participació.
Deien els experts que la indecisió del 30% dels votants es transformaria en vot, però després d’un dia que convidava a anar a la platja o a la muntanya, s’ha de concloure que no tothom ha tornat a les vuit del vespre a correcuita per exercir el seu dret. No, una bona part havia decidit quedar-se a casa, però no ha volgut o sabut dir-ho a temps per integrar-ho a les enquestes. Aquesta primera dada, que és la que tinc quan envio aquest escrit a la redacció del diari, és potser la globalment més significativa, ja que suposa rebaixar el nombre de vots necessaris per superar la barrera electoral, cosa que permet a Vox entrar en alguns consistoris importants, inclòs el de Barcelona, a banda haver permès confirmar la demolició de Ciutadans, la irrellevància de Valents i l’eventual implosió de Podem.
La política de blocs enfrontats ha arribat a l’última fase del primer capítol, creixerà i permet augurar unes eleccions generals a matadegolla, revifat el bipartidisme clàssic, però no del tot.
1
1
