Aquest dimecres, 8 de gener, es posa en marxa oficialment el Festival Franco, una de les coses més estrafolàries, hipòcrites i estrambòtiques que ens esperen en el 2025 que tot just acabem d’estrenar. Es tracta d’una estranya commemoració del 50 aniversari de la mort del dictador Franco, dissenyada i patrocinada pel govern espanyol que Pedro Sánchez fa veure que presideix.
El monarca castellà, pel que sembla, tenia problemes d’agenda per assistir a l’acte inaugural d’aquest festival de 100 actes, 100, que han d’omplir tot aquest any d’apassionants reflexions i emotives cerimònies oficials sobre la meravellosa qualitat de la democràcia espanyola i l’extraordinària feina que s’ha fet per desactivar i erradicar el franquisme.
Tanmateix, es creu que sí que assistirà a un acte oficial sobre el paper de la monarquia a la transició (un bon dia seria el 23 de febrer, per exemple) i a una visita institucional a Auschwitz i Mauthausen. Una visita que pot quedar molt bonica, sí, però que és un insult a la memòria de les víctimes del nazisme, incloses les espanyoles com les catalanes.
Què hi farà Felipe VI a Auschwitz? És evident que volen amagar o blanquejar. Per què no el conviden mai als actes de celebració de la victòria sobre el nazisme: perquè, senzillament, Espanya formava part del bàndol nazi. L’explicació és claríssima. L’hereu polític de Juan Carlos I i de Franco, d’aquella Espanya de les llargues cues davant del taüt del dictador que va morir al llit el 1975, no encaixa en la història europea de la postguerra ni en cap mena d’alliberament.
Dit això, per què redimonis ha organitzat Pedro Sánchez aquest sarau? Òbviament, l’objectiu de tan insensata iniciativa governamental no és pas retre homenatge a la figura de l’avi polític de l’actual monarca castellà. Es tracta de tocar-li els nassos al rei, ara que tot indica que les seves relacions amb el govern són catastròfiques i tenses? Ja podria ser, però més enllà de la venjança, poc recorregut tindrà la cosa i no canviarà res en el relat dominant al bloc immensament majoritari de la política i la societat espanyoles.
És una estratègia preelectoral de cara al 2026, per treure per enèsima vegada el fantasma de Franco i amenaçar amb la seva resurrecció? És una jugada per revifar un insignificant sentiment republicà, quan no tenen valor ni per fer la pregunta “monarquia o república” a les enquestes oficials? Sens dubte que sí, però em sembla que una vegada més s’equivoquen de país: Espanya continua essent profundament franquista, fins al moll de l’os, perquè no podem oblidar que el franquisme va ser un règim polític extraordinàriament exitós, capaç de sobreviure a Franco després d’haver modelat a sang, foc i garrotades unes quantes generacions, amb les clàssiques excepcions de les sedicioses perifèries catalana i basca.
El Festival Franco ni va ni anirà enlloc. Servirà, en tot cas, per amplificar les tradicionals lloances a la “Constitución que nos dimos entre todos” i al paper exemplar de la corona castellana i tota aquesta gastada retòrica que genera tants orgasmes patriòtics a la premsa madrilenya i les seves terminals barcelonines.
A Sánchez, el tret del Festival Franco li acabarà sortint per la culata.
Amb una mica de sort acabarà descobrint que ell mateix forma part de tots aquells que, sense ser franquistes, han contribuït decisivament a la continuïtat del franquisme amb formes més amables, perquè mai no han volgut trencar amb tot allò que va deixar “atado y bien atado”.
I aquest mateix franquisme de fons és el que, tard o d’hora, enviarà Sánchez a la paperera i recuperarà, triomfant, allò que és seu per la gràcia de Déu o del Diable.
