Ferrovial

Al món hi ha economies de mercat amb biaixos socialdemòcrates i economies intervingudes on la llibertat de mercat no existeix. Després hi ha els llestos que, sense deixar la gent decidir en gairebé res, s’abracen al capitalisme. Així era, amb totes les seves mancances, a l’última etapa del franquisme, però així és sobretot en el sistema xinès.

És difícil que en una economia com la xinesa una empresa decideixi traslladar la seva seu social fora del país, però no per gratitud al règim sinó per impossibilitat estructural. De fet, la gratitud empresarial ni existeix ni es pot esperar quan ens trobem davant de grans societats anònimes el qual accionariat de les respon a criteris de caràcter econòmic del mateix estil que el que cadascú de nosaltres pot tenir respecte en la seva economia domèstica: l’eficàcia i l’eficiència en les decisions que adoptem en el nucli familiar se semblen així a les adoptades per la majoria dels socis en la Junta general d’accionistes.

Una sèrie de periodistes del règim s’han dedicat aquests dies a criticar de manera personalitzada el CEO de Ferrovial, Rafael del Pino, com a lamentable claca del lamentable i electoralista espectacle ofert per un president del Govern a les portes de ser-ho de la Unió Europea. Cal dir que Pedro Sánchez ha utilitzat amb astúcia el manit argument de la despietada empresa que no vol pagar els impostos amb què nodrir els serveis dels esforçats treballadors. Periodistes armats amb micròfon ampli l’han utilitzat per recordar quants diners deu Ferrovial a les arques públiques espanyoles. La patètica rebequeria oblida diverses coses: que és la Unió Europea que presidirà Sánchez la que permet que hi coexisteixin fiscalitats més toves que altres amb el consegüent reclam per a les empreses que volen maximitzar el benefici; que les empreses el que sobretot busquen és la seguretat jurídica i una celeritat judicial que aquí des de fa uns quants anys brillen per la seva absència; que Del Pino es queda a Espanya en l’àmbit particular i aquí tributarà, i que els seus treballadors espanyols, mentre el govern no empitjori les coses continuaran tenint aquí la seva feina. Però sobretot és important recordar la idea que està implícita en això que Ferrovial deu alguna cosa a Espanya, perquè és falsa: si calgués deduir que tenim un crèdit amb aquesta empresa hauríem de començar a preguntar-nos que és el que al seu dia els vam donar sense merèixer-ho així que en el fons la crítica es regira contra el seu autor. Esperem que l’electoralista maniobra de Pedro Sánchez no hagi contribuït a augmentar el desprestigi d’Espanya com a refugi d’inversions i lloc on les empreses puguin dur a terme els seus negocis. Seria una mala manera d’iniciar-se el període de presidència espanyola de la Unió Europea.