Diguem-ho clar: la derrota de l’independentisme és monumental després d’aquestes eleccions. Tot el gran capital polític popular forjat durant gairebé dues dècades, llençat l’aigüera. “Visca, visca, visca, Catalunya socialista!”.
Paradoxalment, el daltabaix d’ahir a Rodalies, acaba de perfeccionar la sensació de tornar a la casella de sortida. No recordeu la manifestació del primer de desembre del 2007 pel “dret decidir sobre les nostres infraestructures”? Era per protestar pels trens del Far West que tenim a Catalunya. Disset anys més tard, tot continua igual. Aquells que diuen que faran la independència, no poden ni fer que els ferrocarrils vagin a l’hora.
Després dels resultats, sovintegen les opinions que afirmen que cal “una reflexió” per part dels partits que van protagonitzar l’anomenat “procés”. Hem començat a sentir les frases recurrents sobre nous lideratges i la necessitat de construir escenaris de col·laboració entre ells per tornar la il·lusió a la gent. Falòrnies. Més enllà d’alguna declaració cínicament compungida, no faran res que signifiqui una regeneració dins les seves rengles. Pobrets… On anirien la majoria d’ells?
El trio de la benzina (Junts, ERC i CUP) ha perdut gairebé 800.000 vots des del 2017. Poca broma. Però aquest fet només els preocupa en funció de la incidència que pugui tenir en l’adjudicació de les places de la menjadora pública. No us enganyeu, les càbales que feien dins d’Esquerra davant la possibilitat de la desfeta que s’ha acabat produint, eren sobre quants càrrecs desapareixerien i no pas sobre la pèrdua de protagonisme o d’influència de l’independentisme.
Aquesta crua realitat dels republicans no difereix gaire de la que s’esdevé en les estructures de les altres dues formacions. Tot són especulacions per tenir un bocí del pastís colonial. Això sí, ho emmascaren amb frases ostentoses d’anàlisi política. Però tot es redueix a veure quants dels “nostres” podem col·locar. I sobretot que siguin tan tanoques com sigui possible, perquè d’aquesta forma cobren, callen i no discuteixen les ordres de dalt.
Malgrat l’espectacle i els altaveus que els envolten, cada dia poden dissimular menys la seva degradació. Hi ha hagut intervencions en forma de vídeo d’alguns candidats durant els dies previs al 12-M, que fan passar vergonya. Només pensar que poden ocupar un escó al Parlament de Catalunya, venen ganes d’exiliar-se sense necessitat de la judicatura espanyola. A qui pot sorprendre que l’abstenció creixi cada dia més?
Un dels greus problemes que hauran d’encarar ràpidament aquests partits és que s’han esgotat les raons per votar-los. La repressió, l’amnistia, “el mandat de l’1-O”, “llibertat presos polítics” o “restitució del president” són arguments passats de rosca que ja no motiven ningú. Ho saben i ho sabem. La seva feblesa és tan gran que només 1.400 vots a Ripoll han condicionat de dalt a baix una campanya electoral. Sobretot, perquè han sabut projectar un problema del qual tothom en parla i que sempre amaga la partitocràcia nostrada.
Tot plegat, els esforços i l’idealisme de centenars de milers d’independentistes durant una pila d’anys, en mans de les calamitats que tenim al capdavant, han servit perquè guanyi la “Cataluña del reencuentro”. Hem fet un pa com unes hòsties.
