Ningú dubta que cal tenir una projecció pública per dedicar-se a la política. Aquí i arreu. Més que res perquè la primera condició que ha de tenir un candidat és una certa notorietat. Les formes d’assolir-la són figues d’un altre paner. La majoria dels aspirants fan tots els papers de l’auca per donar-se a conèixer i volen cridar l’atenció amb qualsevol ruqueria. No tenen cap altre recurs.
A Catalunya, no en som una excepció. Per això, ahir diumenge, el president Aragonès se’n va anar a un programa de TVE per mostrar les seves habilitats culinàries a l’hora de fer una truita a la francesa o explicar-nos que la seva senyora li tria el model de les ulleres. Suposo que els seus assessors fan mans i mànigues per mirar de poder vendre alguna qualitat del personatge i no han pogut trobar res millor.
Obsessionats com estan tots plegats a incrementar el seu índex de popularitat, han perdut qualsevol sentit de la representativitat i del poder, i sovint penso que també del ridícul. Viuen en el seu món i no són conscients de la transcendència de les seves accions. Si no són pocs els que veuen actualment la presidència de la Generalitat com una cosa poc important, imaginem què pensaran quan el titular del càrrec va fent truites pels platós televisius.
Suposo que algú pensarà que tampoc té tanta importància aquest fet que estic descrivint. Que això és una cosa que fan tots els polítics de qualsevol altre país. Segurament. Però les preguntes que ens hem de fer són: aquelles nacions viuen la mateixa situació que nosaltres? Les seves institucions són un pur apèndix d’una autoritat estrangera? Si responem sincerament, no costa gaire entendre que el poc poder que tenim l’hem d’exercir de forma solemne i rotunda. I presentar-se en un programa de televisió, com va fer Aragonès, amb texans, caçadora i sabatilles d’esport, li pot semblar que l’acosta al votant jove, però, en realitat, projecta una institució d’anar per casa. Un veritable líder no ha de caure simpàtic, ha d’imposar respecte i generar confiança.
Tanmateix, en una Catalunya humiliada i amb una sensació de derrota tan acusada com la que vivim ara, frivolitzar públicament amb la figura de la seva màxima autoritat resulta una temeritat. Quines fortaleses pot demostrar amb aparicions com les d’ahir? Són interrogants que queden lluny de l’abast de les mentalitats esquifides i funcionarials que avui governen la nostra pàtria. Per contra, ara, allò que necessitem dels nostres dirigents és un posat de grandesa i de transcendència perquè només així podríem començar a recuperar la confiança en les possibilitats del país.
Sé que tot això que dic ho veieu com una quimera. Ho entenc. Perquè sabem tots plegats que actuar com ho estic descrivint només és possible quan existeix un ferm caràcter, un patriotisme insubornable i una predisposició per encarar-se obertament amb l’enemic. Mentrestant, hem de patir als que fan truites a la tele. Però la veritable truita, la volen fer sense trencar els ous. Fins on són capaços de voler idiotitzar-nos?
17
6
