És un altre estil, una altra estratègia. L’ànima del PP no ha canviat ni canviarà, però de sobte han descobert que no aniran mai enlloc a força de competir amb Vox a veure qui la diu més grossa o qui és més espanyol o més fatxa. Se n’han adonat després de llançar Casado per la finestra de Génova, com una joguina espatllada.
De boca de Feijóo no escoltarem les barbaritats de Casado, que tants anticossos, tantes urticàries generaven a l’Espanya espanyola. Serà molt més avorrit i a la maquinària mediàtica de la dreta (que manipula sense escrúpols, com Putin, l’agenda informativa) li costarà trobar titulars espaterrants i apocalíptics per alimentar les fogueres inquisitorials de les seves portades.
Però Feijóo serà infinitament més perillós que el seu antecessor defenestrat o Ayuso, que no seria d’estranyar que acabi convertida en la seva pròpia caricatura.
Diuen que no és de dretes, sinó de centredreta. Que està per damunt de les ideologies: és d’aquells que governen i gestionen per damunt del bé i del mal, gestió sense etiquetes, eficàcia, govern enfocat als resultats… Discurs que sempre sona bé, fins que preguntes justament pels resultats: després de quatre majories absolutes a Galícia, afermades per una maquinària de control polític i social imbatible, ni el (fals) apòstol Santiago seria capaç de fer el miracle de descobrir en què ha millorat Galícia en tots aquests anys. Qüestió de fe, sens dubte…
Per això, com bé diu el manual de la dreta espanyola de tota la vida, sempre ens quedarà el patriotisme. És a dir, el no-nacionalisme espanyol. I aquí Feijóo ha començat espectacularment bé, en aparença, per a aquells que no combreguem amb el nacionalisme espanyol: perfil baix, amable, constructiu… Una pinzellada d’«Espanya plural i diversa» per aquí, un «deixem-nos de donar carnets de bons espanyols i de ser més espanyols que ningú» per allà, un toc de «respectem l’estat de les autonomies», acompanyat de la confirmació de «no som condescendents amb els independentistes», sense oblidar la vitamina patriòtica que reclama el seu públic: «El PP és el partit que defensa la nació espanyola».
I per acabar-ho d’adobar, ha posat en circulació una nova fórmula, que pot tenir el seu recorregut: «bilingüisme cordial». Sona bé, oi? Primer, bilingüisme. Després, cordial, de bon rotllo. I finalment, quina casualitat, un claríssim domini del castellà. Però amablement, eh?
Ja ho tenim tot. Aquest és el programa. Amb bones paraules. Sense insults ni amenaces, cosa que segur que trobarà a faltar la premsa atòmica madrilenya, acostumada a esmorzar cada dia amb una explosió nuclear. De fet, ja ha hagut de començar a disculpar-se, a través del seu padrí, Romay Beccaría, per dir que ell no és ni galleguista ni nacionalista… gallec, s’entén, ja que el nacionalisme espanyol no existeix, cosa que tothom sap.
I on trobarà aquest Feijóo un soci, algun altre defensor de l’Espanya diversa, unida, plural i castellana, però de bon rotllo, i ara no em vinguin amb coses de mal gust com les infraestructures, les injustícies fiscals o el madrilenyisme radical? No cal anar gaire lluny, tot i que és massa aviat per segons quins jocs de mans: Pedro Sánchez. Aquesta és la jugada de fons, l’enèsima vegada que es posen les vies per al tren de la gran coalició espanyola, disfressada de patriotisme integrador, d’estabilitat per afrontar temps difícils, de seriositat per prendre decisions dures… Per salvar Espanya, com sempre, però sense la retòrica tronada de Vox, i amb Catalunya al punt de mira, però sense excessos verbals. Això només és el principi: tanta amabilitat ens hauria de fer sospitar.
El «Feijóo y cierra España» és el millor invent del nacionalisme espanyol des dels temps de Rajoy: tant que ens en fotíem i mira tu com ens va fotre.

