Un dels llibres més importants i influents del segle, La doctrina del xoc de Naomi Klein, s’enceta amb tèrbol episodi del que va succeir l’endemà que el 2005 l’huracà Katrina devastés la ciutat de Nova Orleans. Klein el va fer servir d’exemple per demostrar que el capitalisme neoliberal s’aprofita sense escrúpols morals de situacions traumàtiques i catastròfiques per imposar un seguit de mesures dràstiques en què es desposseeix de drets als afectats i s’imposen polítiques extractives i oportunistes en base a la desgràcia col·lectiva. El subtítol del llibre és “l’ascens del capitalisme del desastre”, perquè retrata amb nombrosos exemples com, ja fos aprofitant-se de catàstrofes naturals (un huracà, un tsunami, unes inundacions…), ja fos induïdes (un cop d’estat, una guerra, una crisi financera sovint provocada per obscures maniobres…), una colla de voltors practiquen la brutalitat econòmica, tot protagonitzant maniobres que s’aprofiten de la desgràcia aliena. O, en altres termes, que uns pocs s’enriquien a causa de la misèria dels altres, perquè fets terribles propicien un xoc en el cos social d’efectes paralitzadors que impedeix reaccionar enfront una veritable agressió, robatori a gran escala, privatització o qualsevol altra cosa que, en circumstàncies normals, la democràcia o unes institucions mínimament funcionals haurien impedit.
En el cas de Nova Orleans, Klein documenta diverses accions criminals instigades per Milton Friedman i la seva escola d’economistes neoliberals de Chicago. A banda d’aprofitar-se per aprofundir en la gentrificació de la ciutat (i de l’expulsió de milers de residents afroamericans dels barris històrics), les autoritats van fer servir aquell moment d’excepció per desmantellar de dalt a baix el sistema educatiu públic (als Estats Units, la gestió educativa correspon als municipis o districtes escolars) que va ser privatitzat i reconvertit en charter schools, o escoles privades gestionades per empreses o fundacions que rebien finançament públic. I amb resultats, com era lògic, desastrosos pel que fa a l’increment de la segregació educativa o a l’èxode de professors i la contractació d’altres sense la formació ni les mínimes aptituds exigibles. En qualsevol cas, la reconstrucció de la ciutat a partir de polítiques neoliberals van implicar una minoria d’ultraguanyadors amb una massiva pèrdua per a la immensa majoria. [Bonus Track, suggereixo als lectors que es mirin la sèrie Tremé, creada pel sempre solvent David Simon, un esplèndid document televisiu on es narra la suposada reconstrucció de la ciutat de Nova Orleans posterior al Katrina].
El que està succeint a València demostra que el PPVox han llegit La doctrina del xoc. Les mesures abans, durant i després de la catàstrofe indiquen que deuen haver anat a un curset de “com aprofitar-se de la desgràcia aliena”, organitzat pel club “sostenella y no enmendalla”. Les negligències, en política, poques vegades són casuals. Costa veure publicat que l’espoliació fiscal del País Valencià és encara pitjor que la catalana, cosa que resulta una prova fefaent de la relació colonial entre Madrid i els Països Catalans, agreujada per als valencians per l’avançat del seu procés de provincialització, per l’absència d’una classe dirigent pròpia, de sistema autònom de partits i amb visió de país, per l’existència d’una casta col·laboracionista encastada en espais de decisió i per la toxicitat que desprèn un partit on, tot recordant David Fernández, la corrupció no és dins el sistema, sinó que la corrupció és el sistema. En segon lloc, l’abstenció a l’hora d’intervenir quan encara érem a temps de minimitzar les desgràcies, és probable que es deguin més a la maldat que a la ineptitud. Agreujar una catàstrofe natural per després portar “ajut i solidaritat” a banda de passejar el Borbó, podria esdevenir un bon pla que podria fer avortar allò que la lògica política ens fa pensar: una articulació política i convergència social i nacional d’uns Països Catalans que podrien esdevenir un contrapoder, fins i tot des d’una òptica espanyola. I finalment, ja es veu a plena llum del dia l’actitud carronyaire amb què els polítics espanyols (molt especialment el PP) han protagonitzat amb posterioritat a la desgràcia. Aprofitar la catàstrofe per apujar el sou dels alts càrrecs polítics? Especular amb la reconstrucció? Aprofitar per reduir el nombre de centres educatius públics i enviar als estudiants de municipis sencers a l’altra punta de la comarca? Des d’un punt de vista simbòlic, les coses no milloren: portar militars de provada hostilitat a les opinions dels civils al govern? Mantenir toreros al govern? Tornar a passejar el Borbó per cercar l’aclamació d’un poble, on sospitosament només la ultradreta té accés VIP?
És obvi que fa poques setmanes es va veure la manifestació més gran de les darreres dècades a la ciutat de València, en què es podria copsar una creixent presa de consciència nacional valenciana, a la qual no costaria gaire arribar a la conclusió que, com menys Espanya, millor. Ara bé, les manifestacions, per multitudinàries i pacífiques que siguin, ja hem vist que no serveixen de gran cosa en una no-democràcia, i en una Espanya de vocació autàrquica i entotsolada. Ser al nord del Sènia fa que tinguem consciència que ser més i tenir més raó no impedeix donar un cop d’estat per acabar amb qualsevol garantia legal i mantenir-nos en aquesta mena de dictadura postmoderna. Cal quelcom més, més organitzat, més contundent, més estratègic, més determinat que centenars de milers de manifestants amb eslògans creatius.
Perquè, al cap i a la fi, el que tenim al davant és pura fatxenderia. Una fatxenderia des de l’accepció del diccionari (altivesa, arrogància), i des d’un punt de vista polític (són uns fatxes de llibre, amb toreros, tricornis i militars). Com diu el fotògraf i expert en ultradreta Jordi Borràs, a Madrid, els fatxes munten un partit; a Barcelona, una llibreria; a València, una manifestació. La fatxenderia social i política dels sipais valencians és la responsable de la postració dels nostres germans del sud, del seu escanyament econòmic, de la seva humiliació política, del seu menysteniment social i de la pròxima rapinya dels pròxims mesos i anys.
