Aquests dies faig tràmits: sí… vaig a finestretes, després de demanar cites prèvies.
No sé si ho sabeu, però hi ha algunes administracions que, del temps de la pandèmia (dos mil vint, sí, ¡ja fa cinc anys!) encara van amb cita prèvia i “ningú no hi pot entrar si no té cita prèvia”. Ja se’n parlava, però us ho corroboro: els i les treballadores de les empreses de seguretat que “no deixen passar ningú que no tingui cita prèvia”, han desenvolupat una fina expertesa que, sospito, ningú no els paga.
Als rebedors de llocs de l’administració de l’Estat hi ha tres o quatre persones de seguretat, amb uniformes (sí, sí, com en pandèmia!) sense mascareta, això sí, que agafen els mòbils de les persones que hi arriben i els expliquen i els gestionen la possible cita prèvia: “tienes que hacerlo muy rápido, y si cuando vas a meter los datos ya no te deja es que ya te la han pillado”; “coge, coge esta, que Badalona tampoco está tan lejos!”deia ahir un treballador de seguretat a una senyora a l’Hospitalet.
Després, quan arribes a la finestreta o a la tauleta, i seus, amb tots els teus papers (que els duies endreçats però que ara ja no saps si els tens tots, de tant mirar-te’ls i preparar-te’ls perquè no et vols oblidar de preguntar res!), corrobores, novament, que no ets ningú: en comptes d’un “hola”, un “té el DNI?”.
I t’esperes, perquè si te l’han demanat deu ser perquè alguna informació cal que tinguin en pantalla, però que a tu, si has fet la gimcana d’aconseguir cita prèvia, el que et cal és poder parlar i, sobre tot, preguntar!
Que no, que no hi ha cap frase que puguis acabar: que te les tallen totes no sé ben bé per què, i que a més ho solen fer amb allò de “és que a vostè el que li passa” “llavors a vostè el que li hauria de fer és…”
I em miro la sala d’espera: la mitjana d’edat és superior, bastant, a la meva a les administracions on s’hi va a parlar de diners, i la mitja de color de pell és bastant més fosca que la meva a les administracions on s’hi va a parlar de drets.
I em miro a les mans la indefensió, i surto atabalada: no n’he tret l’entrellat. No sé, finalment, si allò que jo he vingut a demanar perquè l’administració m’ho deu i no m’ho ha donat, m’ho donarà.
I penso en aquells senyors i senyores grans, que no fan tràmits per internet, que tampoc no parlen ràpid i atabalats, i que els cal explicar què els passa i acabar les frases perquè els cal fer alguna gestió. I penso en quants cops devia venir el meu pare i devia sortir sense saber si havia arribat a fer el que volia.
I penso en aquestes senyores i en aquests senyors, de colors de pell diferents, que deixen el mòbil al de seguretat perquè els sigui part en la gimcana, i calculo sous, i em miro el repartiment de la feina entre el de seguretat i el de la finestreta, i a mi no em surten ni els números, ni la inclusió, ni l’equitat.
