Amb unes eleccions tan estranyes i etèries com les europees, per elegir un parlament que és només un bonic decorat o un cementiri d’elefants, és difícil saber què ha passat i què significa, si no volem deixar-nos intoxicar per la propaganda partidista…
A Catalunya i Espanya, l’abstenció guanya les eleccions europees per golejada. A Catalunya, sens dubte, hi ha el “plus” de l’abstenció independentista, que continua enviant missatges per als dos partits que viuen tancats en la seva gàbia aferrissadament partidista i personalista i que no entendran res fins que no els voti ningú. Cosa que ja arribarà si s’hi continuen esforçant amb el mateix entusiasme…
A Espanya (que òbviament inclou Catalunya a aquests efectes) Sánchez aguanta més que dignament i aconsegueix un èxit tan relatiu com inqüestionable: fa esclatar l’estratègia demencial del PPVOX i dels amos i “señoritos” de l’Estat. Amb aquests resultats no el faran fora. Sánchez és un dels grans triomfadors de la nit electoral a Europa. Poca broma. Preparem-nos per a la tercera carta a la ciutadania…
Feijóo no aconsegueix res, per molt xivarri que facin els seus mariachis, i comença la seva davallada, a l’espera del tornado Ayuso, que promet moltes tardes de glòria a totes les places de toros… La “lideressa” estrambòtica i agosarada, sense substància, té el camí obert: és la millor titella que hi ha a l’abast dels que realment manen.
A Europa, gir a la dreta i una bona empenta a la ultradreta, amb el resultat espectacular de Marine Le Pen a França… i a una Catalunya Nord on fa anys que es va fer la substitució demogràfica i cultural que ara mateix va a tota màquina a la Catalunya Sud, al País Valencià i a les illes mallorquines. Potser que en prenguem nota, no?
L’avenç indiscutible de la ultradreta és un gran èxit de les falses esquerres, dels liberals, dels verds, dels buròcrates, dels antifeixistes de manual. Convençuts de la seva superioritat moral, donaran la culpa de tot plegat a uns votants que consideren una colla d’estúpids pitecantropus erectus. S’equivocaran, una vegada més, i ho empitjoraran tot.
L’èxit de la ultradreta és culpa de les falses esquerres, que han dimitit de la gestió sensata, eficaç i progressista de la immigració, de l’habitatge, de les presses amb la sostenibilitat i el canvi climàtic, de la precarietat laboral, de la destrucció del camp i les revoltes pageses, del turisme destructiu, de la identitat europea, dels serveis públics, del model de benestar europeu…
I l’independentisme? Malament, gràcies.
En vies d’extinció? No anem tan de pressa… Amb el patètic panorama de la política catalana, vindran encara uns quants anys de reculada. I si els líders suprems i els seus acòlits s’entesten a fer unes segones eleccions regionals, sense llegir intel·ligentment els resultats de les primeres, la patacada tornarà a ser històrica. No tenen remei: fins que no es carreguin Catalunya, no pararan.
L’abstenció catalanista o indepe és un petit fre a la seva deriva esbojarrada, que no els importa gens ni mica. Ells van a la seva, al seu joc de trons.
I Europa? També malament, gràcies.
Però centrem-nos una mica. El Parlament Europeu sembla una gran cosa, i molt cara, tot i que no serveix per a gaire. És com el Senat de Madrid. L’Europa política no existeix. La famosa unió és un conte per a infants. No la volen ni els ciutadans ni els estats ni les grans corporacions capitalistes. Europa és un mercat i un sistema econòmic, això sí, i funciona i funcionarà la mar de bé per als que el controlen. Una Europa sense europeistes de veritat, sense poder polític, una fantasmada que no pinta res en el xoc mundial de poders i de blocs, un projecte moribund, que viu de rendes passades, d’afany regulador, de burocràcia i de xerrameca europeista.
Aquest diumenge 9 de juny no votàvem quina Europa volem. No siguem il·lusos, no ens creguem la propaganda. Cada país, cada terra, votava en clau d’estar per casa. Cadascú a la seva. Això admet lectures de conjunt? Sens dubte que sí. La més clara: Europa ens és indiferent a tots, més enllà del postureig habitual, i ens estem cansant de les falses esquerres i socialdemocràcies tramposes.
I aquí apareixen els fantasmes europeus, que també són diferents a cada país: la ultradreta no és el mateix a estats que tenen arrels feixistes claríssimes (Espanya, Itàlia), que a països que han fet neteja (Alemanya, amb els seus defectes), que a França (que mai no és el que sembla) o als països de l’est, que són la frontera amb les pròximes guerres de Putin i Rússia… O que a Catalunya, on el feixisme és claríssimament espanyol i no català, sobretot si no es vol entendre el còctel letal de desesperacions, ansietats i partidismes autistes que hi ha al rerefons d’un país abandonat a la seva sort, amb un govern provincial que no té cap mena de futur ni de credibilitat.
I amb tot això, a veure qui entén alguna cosa… Costa una mica, sí, però si no ens deixem entabanar pels partidismes habituals, aquí hi ha un problema molt més greu, però molt més, que l’ascens de la ultradreta… Les pomades i els eslògans simplistes no funcionaran i el somni d’Europa s’acabarà escolant per l’aigüera.
