La revolució islàmica de l’Iran de 1979 ens hauria de fer reflexionar al voltant de la fragilitat de la llibertat, de la facilitat amb què una societat a les portes de la modernitat pot involucionar de manera sobtada i cruel. Per fer-ne un recordatori, la societat iraniana, que vivia una dictadura laica per part del Xa Rezah Palevi, comptava amb el suport dels Estats Units. Va ser una dictadura especialment repressiva contra l’oposició política, que tanmateix contrastava amb una modernització social. De fet, la situació de les dones iranianes havia millorat ostensiblement en les darreres dècades fins al punt que el seu estatus no era massa diferent de les dones de la riba europea de la Mediterrània. L’oposició al Xa, per una barreja de descontentament social, corrupció i descomposició política va implicar una onada de protestes, protagonitzades per una aliança entre els clergues xiïtes i els partits d’esquerres de matriu marxista, fins que van derrocar el règim. Posteriorment, la història és coneguda. Els fonamentalistes islàmics, liderats per un fosc líder, l’Aiatol·là Rudol·lah Khomeini, es van imposar, van massacrar els ingenus progressistes d’esquerra que els havien ajudat i van imposar una teocràcia que va reduir les dones a un estatus propi de la més tèrbola edat mitjana. Chahla Chatif, una sociòloga iraniana, actualment exiliada a França, que el 1979 tenia 25 anys i va participar del moviment revolucionari explicava en una entrevista recent la ceguesa criminal d’una esquerra marxista, pròpia i internacional, que amb la seva irresponsabilitat es va posar la soga al coll i va condemnar el seu poble a un règim totalitari. Evocava com van ser criticades les dones iranianes que van participar en la marxa feminista del 8 de març d’aquell any a Teheran, en contra de l’obligatorietat del xador imposada pels clergues, perquè en el seu moment l’esquerra, tant la iraniana, com sobretot l’occidental, entenia que el seu constituïa un acte de conservadorisme, perquè calia donar suport a una revolució que es llegia com ”antiimperialisme”(una manera de fotre als Estats Units, vaja!). I no era pas l’únic. Michel Focault, estrella del progressisme coetani, i una mena de profeta laic del wokisme actual, amb les seves obsessions pel pensament decolonial, les dissidències sexuals i la seva aversió a qualsevol norma moral d’inspiració laica o cristiana, i contrari a l’objectivitat dels fets, va passar uns mesos al país persa per seguir en directe el procés revolucionari. I va elogiar públicament Khomeini, no només pel seu antioccidentalisme, sinó perquè va arribar a afiirmar que l’aiatol·lah oferia la millor esperança de la humanitat per a l’alliberament personal. El fet és que avui Iran és una teocràcia hostil, i un infern per a unes dones que poden patir la pitjor repressió quan es treuen el vel islàmic, controlat per una sàdica policia de la moral que exerceixen una dictadura religiosa immensament pitjor que la del despotisme laic dels Rezah Palevi que no es ficava en què feia la gent a títol particular.
La revolució de l’Iran va inaugurar una nova etapa històrica en què l’islamisme va esdevenir un factor de desestabilització política de primer ordre. No només va significar una involució política i social interna en els països de majoria musulmana, amb les dones com a principals víctimes, o amb uns processos de neteja ètnica de les minories religioses, especialment cristianes, les minories nacionals o el reemplaçament del nacionalisme àrab, més o menys democràtic, pel fonamentalisme destructiu i violent, sinó també perquè bona part dels seus líders religiosos, amb les seves crides constants a la gihad expressen reiteradament la seva voluntat d’expandir-se (per exemple, reclamant el territori de la Península Ibèrica) i massacrar tots els infidels (és a dir, nosaltres) possibles. Ja ho va veure i denunciar Samuel Huntington fa trenta anys. Ho saben tots els instituts de recerca geopolítics i agències d’intel·ligència. I miren de minimitzar-se des d’uns mitjans de comunicació que no dubten a silenciar, assenyalar, cancel·lar i desautoritzar sota la categoria de “racista” o “islamòfob” a tot aquell que gosi expressar-ho públicament.
Aquests perills són exagerats? Potser. És cert que els moviments reaccionaris i del que diríem “dretes identitàries” miren d’explotar els temors amb finalitats oportunistes. Tanmateix, la sensació de l’opinió pública europea és que aquest és un problema creixent. I no només perquè el terrorisme islàmic, amb constants atacs d’alta i baixa intensitat ja no són pràcticament notícia (o es mira de diluir-los periodísticament), sinó perquè qualsevol mínim observador pot percebre que el nombre de “vels islàmics” són cada vegada més freqüents i ocupen una superfície creixent de les dones als carrers de les ciutats europees. Perquè una part substancial dels musulmans europeus expressen un creixent rebuig respecte els valors i les formes de vida dels seus veïns. Perquè importants comunitats creen societats paral·leles als marges de les normes formals i tàcites de les societats d’acollida (que inclou regir-se per la “xaria”) en el que a França es denomina “separatisme cultural”. Fruit de tot això, entre una fracció important d’uns moviments polítics amb força i vots creixents (Alemanya, Holanda, Àustria, Hongria, França, Espanya, Catalunya…) ja es normalitza la teoria del Gran Reemplaçament, una formulació teòrica del pensador francès Renaud Camus, segons la qual les “elits globalistes” haurien dissenyat una conspiració per substituir la població blanca per altres grups extraeuropeus, i molt especialment, reemplaçar la cultura occidental d’arrel cristiana per una islamització invasiva.
(Aquest mes d’abril el ministeri de l’interior del Regne Unit ha impedit l’entrada a Camus per participar en uns actes polítics a Londres. Servidor de vostès considera discutibles les seves tesis, ara bé, aquest vet, que contrasta amb la facilitat amb què qualsevol altre activista indocumentat pugui participar del debat públic a les illes britàniques no fa sinó reforçar les teories conspiratives al voltant del personatge i les seves idees.)
En els debats a les xarxes i en mitjans associats a un cert reaccionarisme emergent, es posa èmfasi en les problemàtiques derivades de la presència creixent de població musulmana que decideix prescindir dels codis i valors de la societat europea. La forma de vestir és la més explícita, i es fa servir bàsicament per mantenir el control de la sexualitat de les dones, considerades com a propietat de la comunitat religiosa, que busca controlar la reproducció de les creences, les pràctiques religioses i culturals i impedir l’assimilació a occident. Per generar una animadversió i hostilitat contra les comunitats musulmanes europees, sovint es publiciten estadístiques on determinades nacionalitats estan sobrerepresentades en determinats tipus de delictes, especialment contra la propietat i la llibertat sexual, així també entre la població carcerària . Es tracta de xifres oficials, de manera que la minimització del problema per part dels mitjans de comunicació o el silenci sobre l’origen dels acusats, si bé pot ser justificable per evitar l’estigma social, no fa sinó agreujar l’ambient conspiranoic del qual s’alimenten les noves forces polítiques reaccionàries. L’absència de debat sobre la qüestió, o l’atribució a les circumstàncies de pobresa, marginació o precarietat que addueix certa opinió publicada amb cert esperit exculpatori, no atenua les tensions que genera entre franges creixents de les societats europees. Ans al contrari, la sensació d’inseguretat, i de reemplaçament d’uns valors de llibertat individual, també de caràcter sexual, per uns altres en una direcció iraniana (en determinats suburbis europeus estan funcionant tribunals islàmics i policies de la moral, si bé informals, clarament efectius), estan fent saltar les alarmes.
Tanmateix, aquest no és el perill que implica per a la cohesió de les societats occidentals i la supervivència dels seus valors. Al cap i a la fi, com les mateixes estadístiques mostren, els estrangers delinqüents de determinades nacionalitats, continuen essent una minoria. Determinats capteniments, maximitzats per unes xarxes amb uns algoritmes que busquen predisposar políticament amplis segments de la població, no són els que posen en risc la continuïtat de les societats occidentals amb els seus valors, codis, creences, pràctiques i cosmovisions. Hi ha quelcom més que implica una sensació creixent d’extinció com a europeus.
Les estadístiques indiquen que a Catalunya, el 2024, el 37,3% dels nounats són de pares estrangers (i a poblacions com a Salt, arriben al 75%). Situacions similars es viuen a Bèlgica, França, Regne Unit o Alemanya. Això no seria percebut com un problema si hi haguessin indicadors clars d’una assimilació als valors, creences i capteniments personals, lingüístics o (a)religiosos. Tanmateix, no és el cas. I és per això que tesis com les de Camus, si bé mal formulades i exagerades, a la pràctica són cada vegada més assumides per un gruix molt important de persones. En altres paraules, a Europa, molta gent considera que la occident, com a a identitat, com a manera de ser, sembla en fase d’extinció.
Per què? La pregunta és difícil i les respostes, complexes. Malgrat que bona part de la immigració extraeuropea i els seus descendents, a la pràctica redueixen, com els autòctons, la seva taxa de natalitat (malgrat que menys), hi ha altres factors dels quals no sempre se’n parlen. Les famílies, especialment les de religió islàmica, solen ser més sòlides i estables. I això té conseqüències de caràcter econòmic i social. Famílies més tradicionals, impliquen major estabilitat de caràcter personal, i una major facilitat per a la reproducció de caràcter cultural i religiós. A Catalunya tot just es comença a percebre. En societats on fa més dècades que el fenomen migratori es va iniciar, per exemple el Regne Unit o França, la prosperitat econòmica implica l’eclosió d’unes classes mitjanes islàmiques capaces d’articular-se institucionalment i socialment, fet que comporta una influència creixent des d’una perspectiva política. I això inclou, com succeeix a Anglaterra, creació de xarxes d’escoles, empreses, finances i suport mutu que els fa guanyar pes en les decisions als governs locals i nacionals, i presència a espais estratègics. Sovint, també control indirecte de territori, partits, mitjans, moviments socials institucions acadèmiques (mireu, sinó, l’hegemonia propalestina als campus universitaris) o opinió pública (cal tenir també en compte la intervenció financera i diplomàtica de les petromonarquies del Golf). En altres paraules, com a grup emergent, comencen a estar ben organitzats, i marcats per les seves creences religioses, que comporten una determinada cosmovisió de caràcter comunitari, estan en disposició (o ho estaran en poques dècades) de disputar l’hegemonia cultural i social. O de plantejar una esmena a la totalitat de la nostra manera de viure.
Per contra, i com ens recorda Emmanuel Todd al seu darrer llibre La desfeta d’occident, les societats europees contemporànies estan marcades per un individualisme extrem, que implica un major nombre de ruptures familiars (o la impossibilitat de crear famílies), trajectòries individuals erràtiques, un hedonisme dissolvent, que té com a contrapartida una erosió econòmica, la dissolució de llaços comunitaris, un menor nombre de fills (i per tant, de reproducció cultural i nacional) que comporta una erosió de poder, una cessió d’hegemonia. Els nostres valors (llibertat individual, responsabilitat personal, iniciativa, competitivitat) tenen el revers que, en una xoc de civilitzacions, la nostra és cada vegada una societat més fràgil. Les darreres dècades, marcades per una pèrdua de sentit comunitari, de creixent narcisisme, de victimisme, de feblesa… ens fa vulnerables respecte a altres col·lectius que tenen un propòsit clar (que personalment detesto) i que ens remet, com al principi, a la reunió iraniana. La idea de derrocar un dictador sanguinari i corrupte podia semblar bona, en principi, tanmateix en situacions revolucionàries no guanya la majoria, qui té més raó o és més pur en els seus plantejaments, sinó que s’imposa qui té les coses més clares, una estratègia definida, una bona organització i una sòlida disciplina. És per això que les minories que actuen amb determinació tenen més probabilitats d’imposar-se a les majories que no saben el que volen i han esdevingut febles i indolents. La història ens il·lustra sobre tot això. Les conspiracions no expliquen el canvi històric, sí que ho fan els processos llargs i complexos en què la decadència es deixa vèncer pels bàrbars, en què civilitzacions s’extingeixen per haver pres massa decisions equivocades, i no saben preveure les amenaces creixents, o no fan l’esforç per evitar-ho.
