Sánchez ha tingut la idea més brillant (si no és que ja va sorgir a l’etapa Iván Redondo, que diria que sí) de la història del nacionalisme espanyol. Es tracta de situar fora de Madrid, a la «España vaciada», alguns dels nous organismes estatals que es puguin anar creant en el futur. Inclou això Catalunya o Euskadi? Clar. Segovia no és l’objectiu, allà no se’ls ha perdut res.
Aquí encara recordem, amb cara de pòquer, aquella inconsistent maragallada: portar la seu del Senat espanyol a Barcelona. Un organisme que no serveix per a res (excepte per als senadors i partits que el colonitzen) però que quedaria la mar de bonic en una ciutat mediterrània connectada amb la megacapital gràcies a trens d’alta velocitat. Aquesta és la idea que Sánchez agafa com a punt de partida, però no pensant a traslladar tribunals (el de Cuentas seria sublim), ministeris o oficines, sinó «xiringuitos» que es vagin inventant, sense pressa, els propers anys.
Sembla una «boutade» (parida o rucada, en diríem), però no ho és en absolut. La prova és que Ayuso i Almeida ja s’han llançat a proclamar als quatre vents que això no és més que odi contra Madrid.
Entre els uns i els altres, a Sánchez no li deixaran situar fora de Madrid ni la Dirección General de Objetos Perdidos. Fent veure que no saben que més del 70% dels organismes estatals tenen la seu a la capital espanyola. Fent veure que no saben que justament això és la clau de la prosperitat i l’avarícia pornogràfica de Madrid i del buidatge d’Espanya.
Però Sánchez ha trobat un filó, una idea guanyadora, mentre pentina coses inviables com una reforma constitucional (una altra dèria de Redondo, el proscrit) o fa veure que dialoga amb Catalunya sobre perilloses matèries com el futur de les anxoves o la digitalització aplicada a la ratafia.
Més o menys, planteja el mateix que significava repartir relíquies dels sants i màrtirs, en els bons temps de l’església romana: no passa res per escampar un grapat d’ossos per totes les capelles, monestirs i catedrals del catolicisme, ja que Roma mai no deixa de ser Roma. Un trosset de Madrid a cada poble i ciutat: aquest és el concepte.
Més intel·ligent, impossible, però lluny de l’abast de la matusseria barroera i la poca visió estratègica del rabiüt nacionalisme espanyol: només es tractaria de situar a la perifèria les escorrialles de l’Estat, convertint-ho en una magnífica operació d’imatge i de marcar territori. Seria impagable que a cada ciutat, i especialment a les més sedicioses, hi hagués edificis (amb bandera espanyola, of course) que permetin veure que Espanya està a tot arreu, com Déu. Immutable, eterna, omnipresent.
Podem estar tranquils, no ho faran mai. Però no ens oblidem que, si un dia aconseguissin fer alguna cosa similar, si a sobre hi afegissin una mica d’afecte hipòcrita per les llengües perifèriques (és a dir, algunes engrunes), uns quants calerons i quatre cosetes simbòliques més, estarien en condicions de desactivar, qui sap si per sempre, l’independentisme. Això és més subtil i eficaç que aplicar cada deu anys el 155, i Sánchez ho sap. Per sort per a nosaltres, no el deixaran moure fitxa.
No hauríem de perdre de vista que aquesta jugada estratègica impossible, gràcies a la ceguesa de la dreta ultranacionalista espanyola, seria el final de la partida. En el fons, ens fan un favor: assenyalen la nostra principal feblesa. En podem treure alguna lliçó? Ho dubto.
Aquí, mentrestant, anem pentinant el gat, barallant-nos, malvenent-nos, traint-nos i deprimint-nos, com si tinguéssim tot el temps del món i els altres fossin uns enzes… Quan en realitat estem a dues jugades, només dues, de l’escac i mat.
