Sempre s’ha dit, mig seriosament, mig de broma, que el festival d’Eurovisió és una mena d’aparador de la política internacional dels estats europeus. I que era més interessant seguir les votacions, per veure qui votava qui –abans que es creés el vot popular directe– per endevinar les aliances entre els estats que no pas escoltar una darrere l’altra les cançons participants, sovint perfectament negligibles (no pas totes, certament; però cada vegada més). Així, els països nòrdics es votaven sistemàticament entre ells, cantessin el que cantessin, i en els vells temps Espanya i Portugal s’intercanviaven les màximes votacions segurament al dictat del Pacto Ibérico entre les dues dictadures.
Aquesta lectura d’Eurovisió com a aparador de la política internacional es podia i es pot aplicar perfectament al cas espanyol, amb una particularitat. Personalment, sempre he pensat, i ho he escrit moltes vegades en aquestes mateixes columnes, que en realitat Espanya no té política exterior, sinó que només té política interior i que les seves relacions amb altres països no responen a la lògica de la política internacional sinó als interessos de la política interna espanyola. L’exemple més evident és que Espanya no ha reconegut la independència de Kosovo, que reconeix pràcticament tot el món. Això ho fa perquè té un posicionament diferenciat sobre com han de ser els Balcans? En absolut. No reconeix Kosovo perquè a través d’això ens diu que mai no reconeixeria la independència de Catalunya o Euskadi. Política interna químicament pura. Kosovo li importa un rave. Només li interessa la política espanyola, els seus debats interns hispano-espanyols i els seus principis fonamentals, que en bona part són els del Movimiento, i que descansen per damunt de tot en la indissoluble unitat de la nació espanyola.
Així, la relació més memorable d’Espanya amb el festival d’Eurovisió va ser la de l’any del La, la, la, ara per cert evocat amb goig i alegria per l’actual televisió pública espanyola. En primer lloc, va servir per deixar clar per activa i per passiva que era inimaginable, inconcebible i finalment impossible que anés mai a Eurovisió representant a Espanya una cançó en català o, més enllà, una cançó que no fos en espanyol. Que la relació entre l’espanyol i les altres llengües que es parlaven a l’estat només podia oscil·lar entre el supremacisme i el monopoli. I, per tant, la decapitació immediata de Joan Manuel Serrat com a representant espanyol a Eurovisió era una decisió política contundent en clau interna, un missatge i un acte de propaganda política destinada als ciutadans de l’estat, amb còpia per a la resta del món. I aquell mateix any, van fer mans i mànigues –algun dia sabrem quines i a quin preu– perquè guanyés Massiel amb una de les cançons més insubstancials de la història de la humanitat, i era també un missatge polític en clau interna: Espanya no està sola i aïllada, el món ens entén i avala el que som i el que estem fent. En plena dictadura franquista.
Aquest any 2025 ha tornat a haver-hi alguns episodis que corroboren aquesta utilització del festival d’Eurovisió per part d’Espanya com a eina de propaganda política interior. Amb l’excusa del conflicte del Pròxim Orient, la televisió pública i governamental espanyola s’ha singularitzat fent una gesticulació política explícitament prohibida per les normes del festival, per tal d’exhibir davant de l’opinió pública interna –i altra vegada, amb còpia al món en general– que l’actual govern espanyol és el més d’esquerres de la història del món. Són gestos d’escàs compromís i de nul·la utilitat, que només serveixen per aparentar i acreditar convencionalment aquesta esquerranositat. Gestos que només tenen una lògica i una repercussió política interna: donar peixet als socis de govern a l’esquerra de Pedro Sánchez (tot i que ell ens vol dir que a la seva esquerra no hi ha ningú al món), per tal d’evitar que es trenqui la precària majoria de govern i aconseguir que tingui una petita pròrroga l’amenaçada supervivència política del seu president. Per tant, aquesta gesticulació s’ha fet i s’ha repetit oficialment amb tot el bombo i plateret que demanen les accions de propaganda política, curiosament en absoluta contradicció amb el que va ser el vot del públic. I aquests gestos oficials han fet que l’organització advertís a Espanya que s’estava saltant les normes d’un festival en què estava participant. Si no t’agraden les normes d’una competició –ja conegudes d’avançada!-, no hi participis. No sembla gaire lleial participar-hi, dir que no t’agraden i saltar-te-les.
Però també en aquesta fatxenderia de saltar-se les normes amb tota la barra i pretensió d’impunitat hi ha un missatge polític espanyol. Espanya participa dels clubs europeus, però no en compleix les normes quan no li interessa, perquè les normes europees no estan per damunt dels seus interessos en política interior. I això serveix tant quan el Tribunal d’Estrasburg dona la raó a Otegi i condemna Espanya per no haver-li ofert la possibilitat d’un judici just com quan l’organització d’Eurovisió amenaça de sancionar Espanya per saltar-se les normes del concurs. El primer és el primer. I el primer de tot és l’interès espanyol o l’interès del govern espanyol de torn. Les normes són per als altres i es condemna els altres acusant-los d’haver-se-les saltat. Les normes no valen per a ells. Perquè Espanya està per damunt de tot això.
Però probablement on queda més clar any rere any l’ús del festival d’Eurovisió per part d’Espanya com un aparador per a la propaganda política destinada als seus propis ciutadans és en l’elecció de les cançons que representen l’estat. No criticaré que sigui de les poques representacions estatals a Eurovisió que no fa servir l’anglès. Això em sembla legítim, tot i que entra en contradicció amb la frase habitual que es fa servir per imposar internament el castellà: para que todos nos entendamos. Queda clar fins on arriba i on s’atura aquest “todos”. Però un any rere altre, Espanya tria per representar-se ella mateixa l’expressió més genuïna i tòpica que troba del castizo i d’allò que tradicionalment en dèiem l’espanyolada. Que es noti que és una cosa espanyola. La televisió pública demanava, en la presentació de la cançó Esa diva que havia d’interpretar la tal Melody, literalment: “Apréndete ya el himno de España. ESA DIVA es la propuesta de Melody para representarnos en el Festival de Eurovisión. ¡Esta es su letra! En la recta final hacia la gran final de Eurovisión 2025, repasamos la letra completa del tema que podría devolver a España al podio europeo“. Nosaltres passegem amb orgull l’espanyolitat pel món. Nosaltres estem orgullosos de tots els seus tòpics, fins i tot dels més tronats.
El palmarès d’aquesta antologia d’espanyolades al festival d’Eurovisió no és aparentment gaire exitós. Aquesta que havia de dur Espanya al podi europeu va aconseguir quedar gairebé l’última i va obtenir un percentatge de vot popular fora d’Espanya per sota del que es podria descriure generosament com a lamentable. L’espanyolada no agrada, alabat sia déu… Fracàs, doncs? De cap manera. Seria un fracàs si per a Espanya Eurovisió fos un festival de cançons. Però com que és un aparador per a les seves dèries o les seves obsessions polítiques, tant se val que se salti les normes, tant se val que la renyin per saltar-se-les, tant se val que disputi aferrissament l’últim lloc de la competició. Guanyar és secundari. La propaganda ha estat ja feta, ja ha arribat als ciutadans, que és el que ens interessa. Un èxit total.
