Els dos grans partits de l’Estat sempre han negociat amb el catalanisme-independentisme des de posicions de debilitat i mai des de la fortalesa. D’aquí la durabilitat del bipartidisme imperfecte. Quan PP i PSOE han fet concessions a l’autonomia de Catalunya ha estat per necessitat aritmètica, mai per convicció política. I ara, el PSOE es troba abocat a una negociació gairebé permanent amb dos dels seus socis d’investidura, que li reclamen des de dos fronts que posi una mica de sucre al cafè per a tothom autonòmic si vol mantenir la cadira. La diferència, substancial, respecte a negociacions anteriors, és que el govern espanyol ara s’entaula amb l’oposició a Catalunya i no amb el Govern, i que és aquesta oposició la que arreplega un bon peix al cove que, d’entrada, anirà a parar a mans del PSC perquè el serveixi com cregui oportú. Ras i curt, l’independentisme portarà de Madrid competències en la gestió dels fluxos migratoris, una societat mixta per a la gestió de Rodalies i més diners per a la Generalitat provinents de la condonació d’una part del deute del FLA, però sense cap garantia que en pugui collir els fruits en termes electorals.
L’aposta de Junts i ERC per negociar “estructures d’Estat” és per al 2027, amb l’expectativa de poder-les administrar aleshores i essent conscients que tant a Catalunya com a l’Estat el PSC i el PSOE esgotaran mandat sense massa penúries. Però justament, si el PSC fa bé la feina de gestor, tindrà arguments per defensar la seva obra de Govern en una Catalunya retornada “a la normalitat”, que diu l’executiu Illa: més diners per invertir en prestacions públiques, una Renfe menys precària i, si vol, exercir una gestió més raonable dels fluxos migratoris. Tot, gràcies a l’independentisme.
És cert que els fruits de la negociació independentista amb l’Estat són per a tots els catalans, però la política és més que altruisme. És competència electoral i relat. I tant Junts com ERC busquen presentar un bon full de serveis el 2027. Ara bé, si no canvia molt l’escenari, l’independentisme no tindrà gens fàcil recuperar la majoria necessària poder exercir a fons aquestes “estructures d’Estat” que proclamen haver aconseguit. El PSC i el PSOE són prou hàbils políticament per a deixar-les en estructures autonòmiques. De fet, al PSC mai no li ha interessat gestionar Rodalies, ni tampoc la immigració. Li han caigut del cel unes competències que mai no han format part dels seus interessos, i que sense la lligadura aritmètica de Pedro Sánchez ni haurien estat objecte de preocupació a la Generalitat de Salvador Illa. Com a partit d’obediència espanyola, entén que per a això ja hi ha l’Estat.
I mentrestant, l’independentisme continua dividit, rascant el que pot a Madrid per als catalans, però sense cap visió estratègica per poder acabar governant el país per al qual negocien. El 2027 és lluny encara, potser després de proclamar la victòria pel botí aconseguit, haurien de començar a pensar com fer viable que el botí no quedi en un calaix o acabi diluït com una promesa més de l’estil de la famosa taula de diàleg.
