El discurs d’Eduard Solà, en rebre el premi Gaudí, va desfermar una d’aquestes tempestes seques d’estiu que tants llamps i trons provoca, i que tan poca aigua aporta. Els comentaris, favorables i contraris a les paraules del guionista, van representar un col·lecció de tòpics que crèiem superats, i que no haurien de resistir l’anàlisi d’algun estudiant de primer d’història, de ciència política o antropologia. El problema, com sempre, és que aquesta era d’emocions que ens ha tocat viure, altera la percepció col·lectiva de qualsevol fenomen polític.
El recurs a l’”orgull xarnego”, que en el seu moment va ser reivindicat per l’activista Brigitte Vasallo en el context d’una agra impugnació a l’independentisme hegemònic de la dècada passada, no és gratuït ni anecdòtic. Com la construcció de Ciudadanos, va respondre a una deliberada actuació d’Estat amb el concurs imprescindible del lerrouxisme local. En aquest sentit, l’historiador i polític de llarg recorregut Agustí Colomines, va publicar, el passat setembre, a la Revista de Catalunya un imprescindible article que reflexionava al voltant del trencament de les formes polítics a Catalunya i de les causes profundes de l’emergència d’aquesta mena de neolerrouxisme, transversal a esquerra i dreta, que va fornir de material i canals massius de comunicació per, no només esmenar l’independentisme, sinó per practicar la teràpia crònica de negació de la nació, i altres elements destinats a discutir i desmantellar els elements nacionals, molt especialment la presència pública de la llengua, el seu prestigi social, i enverinar l’opinió pública espanyola (i desmoralitzar la catalana) a partir de la brama de la classe obrera immigrant (els andalusos que van aixecar Catalunya) i la pèrfida burgesia catalana de-Casa-a-Cadaqués que els explotava i que, a sobre, tenia la barra de parlar en català.
Colomines fa una interessant interpretació de com bona part de la burgesia catalana (la veritable, la que pastura per la banda alta de la Diagonal i que indefectiblement, i tot parafrassejant Pere Quart, “quan hi ha visita sempre parla en castellà”), va viure com a una amenaça la normalització de la llengua i la cultura catalana a partir de la dècada de 1980. L’historiador i actual diputat proposava una lectura del llistat dels components del Foro Babel i trobava tota aquella intel·lectualitat barcelonina i sofisticada, i que havia fascinat algú com Vargas Llosa, que tenia pràcticament el monopoli de la representació de la cultura, l’edició, l’art i la vanitat de la ciutat, i que representava una mena de capital cultural en castellà de la “Catalunya progre”. La creació d’un nou star-system d’autors, músics, artistes, intel·lectuals en català, i per tant, la relativa normalització d’una cultura nacional, acompanyada de l’extensió d’universitats, institucions públiques, beques, diners, espais de lluïment… es va viure com a una amenaça per aquells que havien gaudit, fins al moment, del monopoli, i que hàbilment havien estat promoguts des de Madrid. No és gens casual que bona part d’aquests progres acabessin fent carrera a la Capital del Reyno, adoptant aquesta mena d’estranya amalgama de discursos llibertaris i autoritarisme neoliberal cañí que tan bé representa la Presidenta Ayuso, i anteriorment Esperanza Aguirre, que no dubtava a posar teatres a catalans rebotats amb el nou ordre de coses com els burgesos d’abans posaven pisos a les seves “queridas”.
En el fons, perquè efectivament, l’acusació de Solà, com la de tants altres protagonistes d’aquella esquerra caviar nostrada d’expressió castellana i casa a l’Empordà, no deixa de ser un simple atac de banyes, assumit i amplificat pels discursos oficials en un moment en què hi ha una operació d’Estat, no només per reprimir, destruir reputacions, assetjar a la dissidència independentista, sinó també per mirar de crear un estat d’opinió hostil a Catalunya, de voluntat de confinar-nos en una mena de reserva índia, d’acord amb la catalanofòbia sistèmica del nacionalisme espanyol del qual molts van imbuïts, molt especialment, des del populisme d’esquerres.
La realitat, tanmateix, és ben diferent. Malgrat intentar muntar un Ulster, com va confessar públicament algun dirigent de Ciudadanos –exemple del liberalisme fake i el ressentiment de la burgesia catalana castellòfona–, a peu de carrer, els de vuit cognoms catalans, i els de zero (com un servidor) s’han barrejat a tots els àmbits, especialment pel més sensible, el de les famílies. Perquè, d’una banda, els elements fonamentals: religió, pràctiques culturals, creences, expectatives, i sobretot l’estatus social d’uns i altres eren i són força similars (els matrimonis que funcionen solen fonamentar-se en les semblances). I no només les famílies, les colles d’amics, els companys de feina, els veïns, la sociabilitat en general és el que ha possibilitat que la Catalunya d’avui sigui més conflictiva en la ficció de les xarxes que en la realitat dels espais públics i privats.
El terme xarnego, si bé té orígens anteriors a l’onada migratòria posterior a la guerra civil, com el terme gavatxo, és avui anacrònic, extemporani, i respon a una etapa i circumstàncies històriques allunyades del moment present. La visceralitat d’alguns debats, bàsicament el que ressusciten són els prejudicis socials i nacionals. La immigració andalusa, extremenya, gallega, castellana… no va ser massa diferent ni va generar problemes massa allunyats del que va passar arreu d’Europa en el mateix període, perquè el que representava, sobretot, va ser el xoc cultural d’aquelles persones que marxaven del camp, amb les seves pràctiques culturals i antropològiques, vers les grans ciutats industrials, caracteritzades per unes regles del joc radicalment diferents. La singularitat del cas a Catalunya és que moltes persones s’havien d’incorporar a una societat que tenia característiques nacionals diferents a les que s’esperaven o les que podien o volien comprendre. Algú que, després que el seu avi andalús arribés a Catalunya, per posar un exemple el 1956 (l’any que va arribar la meva mare d’un poble gallec) es continua considerant “xarnego”, és que, o bé té un problema d’identitat no resolt, o bé fa militància de rebuig a la catalanitat. En les diverses i agres discussions durant el Procés i la repressió posterior hi havia el típic indocumentat que considerava que dir-se Ruiz, Rodríguez o Díez t’impossibilitava ser català, i fins i tot penetrava en la categoria d’alta traïció si, a sobre, era independentista o havia adoptat el català com a llengua habitual. Perquè és obvi que hi ha molt interessat a fer servir l’heràldica per destruir una nació que incomoda el nacionalisme d’Estat, ni que sigui manipulant els sentiments íntims de les persones o aspirant a fabricar odi entre comunitats (os-vamos-a-montar-un-ulster-que-os-vais-a-cagar). Aquesta manipulació, d’una perversa irresponsabilitat, exigeix la categoria de “xarnego” com a estatus permanent, propiciant un paper de ximple útil i fent enaltiment de la inadaptació. Perquè… quan dura l’estatus de “xarnego?”. La condició d’immigrant… és per sempre?
Si hi ha un avantatge de la catalanitat, una societat d’endèmica demografia feble i d’una gran porositat cultural, és que la condició de xarnego o immigrant té data de caducitat. Hom s’incorpora a la nació (independentment que voti sí o no en un referèndum d’autodeterminació) a partir de la voluntat de ser-ho. De formar part de la comunitat nacional assumint especialment la seva llengua, imaginari, usos, costums i adoptant els dimonis familiars i traumes col·lectius, sense renunciar a aportar a una identitat sempre dinàmica aquells aspectes, ritus, pràctiques, patrimoni immaterial que es duien a la maleta dels orígens. És així com s’han conformat les nacions europees, especialment les permeables com les nostres.
Com que a molts no els convencerà l’argument, m’agradaria parlar d’una història que a alguns lectors els sonarà. Quan Mario Puzo, un italoamericà de Nova York, va publicar el seu conegut Best-Seller “The Godfather” (El Padrino), i sobretot quan es va encetar la versió cinematogràfica, bona part de la comunitat italoamericana (i, perquè no dir-ho, moltes de les famílies que havien estat vinculades al crim organitzat) van protestar i pressionar els productors perquè no es pogués filmar. Temien que allò donaria una mala imatge als nord-americans d’origen italià. Tanmateix, a mesura que bona part del lobby que va anar a mirar de controlar la producció de la pel·lícula, i molt especialment quan aquesta es va estrenar i va esdevenir un gran èxit i gran repercussió, van canviar d’idea. Perquè, si bé és cert que l’autor i els guionistes no van estalviar algunes escenes on reflectien els aspectes més sòrdids de la cultura siciliana i els xocs amb la societat d’acollida, a la pràctica, el paper de la comunitat italoamericana quedava reforçat. L’inici de la pel·lícula, quan el personatge que interpreta Al Pacino torna de la guerra per participar al casament de la seva germana, és tota una declaració d’intencions. Expressa el compromís d’una família siciliana que, amb tots els seus defectes i virtuts, amb tot els seus orígens i aspiracions, aposten per esdevenir nord-americans, amb totes les seves conseqüències. I això, especialment quan ja forma part de la cultura popular global, més aviat va servir per reforçar la identitat i l’autoestima. Malgrat episodis de racisme i menyspreu en el passat, dubto que als Estats Units ningú no dubti de l’americanitat dels qui avui es diuen Mangione, Rossi o Dellachiesa.
El “xarneguisme”, com a categoria política, no té cap sentit. Representa un fenomen del passat. El problema és com es fa servir per evitar la normalització de la nació catalana. Perquè és evident que el problema no és pas el nombre o la procedència de les persones que arriben, sinó la voluntat deliberada d’un Estat per anorrear-nos. I fins a quin punt, hi ha voluntaris que voldrien participar en aquesta agressió. Els voluntaris, per cert, no són aquests peons andalusos que van venir a Catalunya a fer de paletes, a treballar a la Seat, o a fabricar rentadores a la Corberó, com ho eren els pares dels meus amics d’infantesa, sinó més aviat el col·laboracionisme local, l’exburgesia (ja no fabriquen res) catalana castellòfona que miren d’actuar d’agents destructors, i no dubten a manipular l’opinió pública i aquelles persones que es creuen el populisme barat que es destil·la des de determinades factories de mentides.
