Ara fa uns dies, l’advocat Andreu Van den Eynde va dir que tant se val el que digui la llei d’Amnistia, ja que “el poder judicial trobarà la fórmula per oposar-s’hi”. I va afegir: “El Tribunal Suprem ha instituït un nou delicte: el delicte d’independentisme; i ens ho han corroborat: ser independentista és un delicte”. Té raó. És un delicte. Un delicte agermanat amb el delicte de terrorisme, fins al punt que el poder judicial, els cossos de seguretat i uns determinats partits polítics i mitjans de comunicació s’encarreguen d’associar ambdues coses per tal que arreli la idea que l’independentisme és terrorisme. Ara hi entrarem, en això.
Abans, però, sense desmerèixer les paraules del senyor Van den Eynde, voldria precisar que no em sembla pas que el Suprem hagi inventat res en aquest sentit, simplement ho ha fet més palès, atès que l’independentisme català sempre ha estat considerat delicte a l’Estat espanyol. Una altra cosa és que fos minoritari i que l’Estat no tingués necessitat de mostrar les urpes que ara ens mostra. Però abans, durant i després d’en Franco, l’independentisme sempre ha estat satanitzat a l’Estat espanyol. Tant les accions reivindicatives com la ideologia en si mateixa. I és que el prejudici és ancestral i puja o baixa segons com batega la societat catalana.
Hi ha molts catalans que pensen que l’intent jurídic d’identificar l’independentisme com a terrorisme és un mer ardit per empresonar el president Puigdemont, l’home més odiat d’Espanya, i per dissuadir el poble català de fer actes reivindicatius per la llibertat del país. Aquesta intenció hi és, és clar que sí, però la base que la motiva és molt més profunda que tot això. Vull dir que no és una cosa que diuen sense creure-se-la. I tant, que se la creuen! A ulls clucs! Com he escrit en ocasions anteriors, Espanya és una religió, i els seus fonamentalistes, que són milions i ocupen tots els poders de l’Estat, creuen fermament que l’independentisme atempta contra el seu principi més sagrat, que és la ‘unidad de España’, i per combatre-ho estan disposats a tot. A tot. El ridícul que fan davant la justícia europea no els frena en absolut, ja que el tret més característic d’un fonamentalista espanyol és la ‘cerrazón’, i està convençut que és la justícia europea, no pas ell, la ignorant i primitiva.
Tot i que les mesures repressives tenen un format diferent en funció del marc geopolític, les pulsions que veiem en el fonamentalisme islàmic contra les dones que es neguen a dur el vel no són ideològicament diferents de les que es van desfermar contra els llaços grocs catalans, o de les que es desfermen davant la visió d’una estelada o les que adopta l’homofòbia contra la gent LGTBI. L’arrel psicològica d’aquestes pulsions és exactament la mateixa. En totes hi batega l’odi a la diferència, i també hi bateguen la intolerància, el dogmatisme, l’autoengany i, tot sovint, un gran complex d’inferioritat. Aquesta és la raó per la qual l’Estat dona forma jurídica no només a la criminalització de l’independentisme, sinó també al fet de ser independentista. De la mateixa manera que la religió catòlica considera pecat tenir ‘mals pensaments’, també la religió espanyola considera terrorista tenir ‘el mal pensament de l’independentisme’. No hi fa res que hom sigui independentista passiu; el sol pensament, la sola idea de ser-ne, ja és l’arrel del mal.
Això explica per què el col·lapse de les principals artèries de comunicació i la invasió de pistes de l’aeroport del Prat rep una definició jurídica diferent segons qui fa la convocatòria. Si són els pagesos, els taxistes o els controladors aeris, la definició és ‘desordres públics’; si qui la fa és l’independentisme, la definició és ‘terrorisme’. Recordem, en aquest sentit, què va passar el 28 de juliol de 2006 a l’aeroport de Barcelona, quan més de tres-cents treballadors van envair les pistes i van aturar el trànsit aeri. L’acusació ho qualificava de ‘delicte de sedició’, però es va desestimar i va quedar en ‘desordres públics’, perquè els manifestants no estaven militaritzats. Estem parlant d’un Estat que fa judicis d’intencions i que valora els actes de revolta popular en funció del pensament polític dels revoltats.
L’extensió d’aquest odi visceral a l’independentisme la trobem en la recent causa penal oberta contra el president Puigdemont, acusant-lo de ‘terrorista’. La lògica que segueixen és aquesta: si les manifestacions independentistes van ser terrorisme, el president Puigdemont, com a president del país en aquell moment, és, per defecte, el terrorista major. I per reblar aquest clau l’acusen de tenir “carisma”. ¿Veiem el paral·lelisme que pretenen establir amb el ‘carismàtic’ Donald Trump i la invasió armada del Capitoli? Dur pancartes que diguin “Spain, sit and talk” és terrorisme; “terrorisme de carrer” destinat a alterar la pau pública amb intenció de coercir els poders de l’Estat per tal que actuïn d’una manera determinada. ¿Però que no és aquest, justament, l’objectiu de tota manifestació ciutadana: coercir els poders públics per tal que actuïn d’acord amb les reivindicacions? Els pagesos, els taxistes, els controladors aeris, els mestres, els sanitaris… alteren la pau pública per ser escoltats i pressionar els poders públics en favor de les seves reivindicacions. És clar que sí. D’això se’n diu estat de dret, d’això se’n diu democràcia, d’això se’n diu llibertat d’expressió. Però només allà on hi ha cultura democràtica. On hi ha cultura dictatorial, se’n diu terrorisme. Per tant, insto els lectors a romandre amatents al dia, força proper, en què, per poder conceptuar com a terrorisme tot l’independentisme, absolutament tot, no només el que es mobilitza, els poders públics espanyols encunyaran el concepte ‘terrorisme passiu’.
