Podem fer molta broma amb en Boris Johnson i la seva actitud vital entremaliada. Tanmateix, faríem bé de no deixar-nos enredar per les aparences. El primer ministre en funcions del Regne Unit és capaç de recitar de memòria La Ilíada en grec antic, la mateixa llengua amb què parla cada dia als seus fills quan comprova fins a quin punt segueixen els seus estudis, o és capaç de debatre sobre la veritable naturalesa dels emperadors romans amb Mary Beard, una de les millors especialistes del món antic, o d’interpretar diverses escenes de les obres de Shakespeare. Johnson, abans de passar per la Universitat d’Oxford va estudiar al selecte Eaton, el mateix internat, a deu minuts caminant del castell de Windsord, on van passar dinou primers ministres, i bona part de l’elit social, política, econòmica, acadèmica i cultural britànica.
Eaton, un centre exclusiu que recluta el bo i millor de les elits, no només es mesura per les 34.000 lliures anuals que costa el centre, sinó d’una dura prova d’accés apta només per als estudiants més brillants. Un cop allà, des dels nou anys, a banda d’un currículum tradicional d’assignatures convencionals, també se’ls imparteixen llengües clàssiques, història de les civilitzacions clàssiques alhora que itineraris científics. Als tretze anys, a més, se’ls sotmet a una revàlida exigent per comprovar si tenen prou nivell per mantenir-se al centre. Per acabar d’enfortir el caràcter, acaben a l’equip de rugbi (esport de rufians jugat per cavallers). En altres paraules, Eton (i, posteriorment, Oxfordbridge) representen una formació elitista per formar les elits (i reproduir-les) en una societat profundament classista.
La part irònica del cas és que Johnson, un personatge extraordinàriament culte i intel·ligent no ha dubtat a rebaixar el finançament de la universitat pública, i ha impulsat una reforma educativa en la direcció de lligar l’escola a les necessitats empresarials (prioritzant la formació professional) i alleugerint el currículum de matèries científiques i humanístiques. Evidentment, el primer ministre (de moment) d’aquesta potència nuclear i antic imperi encara influent, està clarament satisfet de la seva educació, i com fan les elits del seu país, vol privatitzar un dels principals béns públics (el coneixement) per a gaudi d’una minoria dirigent (recomano vivament l’obra del sociòleg Owen Jones, que retrata les narcisistes i egoistes elits britàniques, així com la criminalització de les classes treballadores encetada amb el thatcherisme).
Aquesta anècdota l’explica Pascual Gil al seu llibre Delenda est Schola. Pascual Gil és un joveníssim professor de secundària -25 anys- d’estudis clàssics que en un assaig molt breu condensa una crítica demolidora contra la deriva involutiva del sistema educatiu a casa nostra (en el context d’un corrent que afecta a occident). Que un primer ministre d’una elit tancada potenciï polítiques educatives que tinguin com a objectiu privar del coneixement a la majoria social descriu el que està passant a Catalunya, també a Espanya i a bona part dels països europeus. Hem normalitzat la idea de la “Transformació educativa” (que a Via Augusta compta amb una Direcció General i tot) que en base a un relat propagandístic ben elaborat ens ve a dir que s’ha acabat la idea d’escola com a espai de compensació social. S’elabora un discurs crític amb l’”academicisme”, la memòria, els coneixements, el currículum únic i universal o l’autoritat científica i moral professor com a espai central d’una aula.
Paral·lelament, es ven la idea que estem en una època en què els avenços digitals, la neurociència, les intel·ligències múltiples o les emocions passen a prendre el timó de les polítiques educatives en un espai on l’espontaneïtat rousseauniana de l’Infant i l’adolescent passen a esdevenir el centre de l’univers. Pascual Gil fa un recull de literatura científica on demostra que aquests suposats avenços són poc més que potingues que prometen fer créixer els cabells. La neurociència només serveix en contextos de laboratori, les intel·ligències múltiples són un invent sense literatura científica (de fet, cap revista acadèmica prestigiosa l’avala), la intel·ligència emocional és una proposta d’un tal Daniel Goleman patrocinat per entitats financeres, i que cap membre seriós de cap facultat de psicologia es pren seriosament, i que es guanya la vida fent xerrades motivacionals i escrivint manuals d’autoajuda, mentre que tota la literatura al voltant de l’educació emocional respon a la voluntat empresarial de promoure la flexibilitat laboral i resignació davant onades d’acomiadaments al més pur estil Up in the Air.
Certament, el llibre de Pascual Gil coincideix amb una creixent onada de resistència respecte a propostes educatives profundament reaccionàries embolcallades, tanmateix, en un llenguatge progressista. Idees com la no directivat educativa, l’espontaneisme, l’antiintel·lectualisme tan propis del postmodernisme esterilitzador provinent del maig de 1968 han permès que entitats com Qatar Foundation, el Global Teacher Price, el Banc de Santander, La Caixa o diverses charities de les fortunes globals pretenguin fer el mateix que Boris Johnson: privatitzar l’ensenyament de qualitat i deixar per a la majoria un succedani de formació amb pantalletes, mindfuldness, emocions i globus de colors.
En tot aquest conjunt de reformes educatives que estan enfonsant els nivells educatius occidentals (l’Àsia, amb sistemes educatius que recorden els formalismes tradicionals de les escoles franceses, italianes o britàniques de les dècades de 1960-1970, les coses són ben diferents), no hem de perdre de vista un fet central. Les societats europees són, internament, cada vegada més desiguals. Menys tenen cada vegada més, i més cada vegada tenen menys. I si parlem d’elements materials (diners, propietats, habitatge, pensions, salaris, ingressos…) a nivell immaterial, encara més (salut, perspectives professionals, futur…). En aquesta equació, l’educació és fonamental, perquè un sistema educatiu igualitari, que permeti anivellar per la part de dalt la cultura, el coneixement, la capacitat d’interpretar la realitat, difícilment es pot mantenir aquests desequilibris socials, aquest acaparament tangible i intangible.
Al més pur estil orwellià s’imposa, doncs, unes elits que llegeixin Ciceró per entendre com funciona la política, mentre que d’altres es limitin a jugar a Age of Empires sense necessitat d’entendre gaire res. Així es promouen una tipologia d’escoles que esdevingui una mena de no lloc, on els mestres no ensenyin, els alumnes no aprenguin, i es provi d’oferir entreteniment, les criatures passin més temps (d’aquí l’obsessió per allargar horari i calendari) i l’escolarització passi a ser un espai on les classes subalternes siguin ensinistrades per treballar i per conformar-se quan no treballin (o que es lamentin quan visquin en la precarietat perquè no han estat prou dinàmics, sol·lícits o motivats).
La qüestió és que bona part d’aquestes noves polítiques no deixen de ser una gran estafa educativa. Com és ben sabut, els fills dels grans directius de les empreses tecnològiques de Sillicon Valley són portats a escoles on no hi ha pantalles, sinó llibres de text i una educació que aquí molts considerarien convencionals. És més, en algunes entrevistes, com ens recorda el llibre de Pascual Gil, alguns d’aquests directius es neguen a què els seus fills disposin de mòbil fins als catorze anys i els prohibeixen o limiten l’accés a determinades aplicacions, especialment les xarxes socials. I ho fan perquè, coneixedors de com funciona el tema (i de tenir accés a recerques científiques sobre els seus efectes), són conscients del mal que pot ocasionar allò que ells mateixos han creat com a un negoci rendible.
Per contra, i precisament perquè és un negoci, i parlem d’unes empreses tan poderoses que són capaces d’influir en eleccions (recordem el cas de Cambridge Analytica o la feina d’Steve Bannon en les eleccions presidencials nord-americanes de 2016) i tenen un domini indirecte dels principals mitjans de comunicació i, creixentment, del món acadèmic. Això vol dir que, de manera paradoxal, s’ha creat artificialment un estat d’opinió segons el qual els llibres de text són obsolets i indesitjables (i per extensió, el llibre imprès), el coneixement és avorrit i prescindible, mentre que la modernitat són les pantalles, els jocs, la dispersió de l’atenció i el treball per projectes (una metodologia centenària que, en el fons, podria considerar-se una mena d’ensinistrament laboral i una manera de fer callar els mestres i privar-los de compartir el seu coneixement amb els alumnes).
Mostra de tot això és allò que, no només sembla una moda, sinó un mandat legal (surt a la LOMLOE): el sistema competencial, destinat a acabar amb el coneixement. Perquè puguem entendre de què va això, posarem un exemple. Treballar per competències, és a dir, buscar aplicacions pràctiques a tot allò que es pugui aprendre en una escola és com ensenyar a infants i adolescents a fer servir un navegador. Per a algú del qual s’espera que, quan faci de repartidor d’Amazon del punt A al punt B el podem estalviar que estudiï què són les coordenades. No li caldrà saber què són els paral·lels, ni els meridians, ni els graus, ni els minuts, ni els segons.
Tampoc caldrà que els expliquem què és el meridià de Greenwich, ni perquè es va triar la seu de l’acadèmia naval britànica com a punt de divisió entre est i oest. Els estalviarem explicar perquè era essencial que en la navegació oceànica es busqués un mètode que permetès a cada capità esbrinar on se situava el seu vaixell en plena revolució científica del segle XVIII. Ni tan sols els hauríem d’explicar que uns científics francesos van tractar de buscar el radi de la terra i que per calcular el metre fessin una expedició entre París i Barcelona. En resum, que la “transformació educativa” consisteix en què Boris Johnson i els seus fills es perpetuïn com a classes dirigents, mentre que per a la resta, només caldrà gent amb capacitat per seguir les instruccions de Google Maps per tal que els d’Uber Eats puguin fer arribar una pizza al 10 de Downing Street.
Costa d’entendre com hem normalitzat que les classes treballadores, les mateixes que voldrien tenir una mansió de deu habitacions davant la platja, un Ferrrari o un Rolex, com els rics, renunciïn a disposar d’una educació com la de les elits. En aquest sentit, no és d’estranyar que Najat el Hachmi, una de les escasses escriptores catalanes que no són de casa bona arribés a la conclusió, tal com reprodueix Gil que “als pobres se’ls donen feines, menjar, habitatge i vides brossa. Una educació de qualitat seria una incongruència. No vagi a ser que als nens marginats es creguin amb dret a deixar de ser-ho”.
8
