L’Eurocopa o els Jocs Olímpics es consideren esdeveniments esportius i és així com apareixen conceptuats en els informatius de ràdio i televisió. S’ha de produir un fet molt especial perquè el tema salti de la crònica esportiva a la social. ¿Però són realment esdeveniments esportius, l’Eurocopa, la Copa Amèrica (de futbol i de vela), els Mundials o els Jocs Olímpics? Essencialment, sí, atès que tots els seus participants són homes i dones que de manera individual o col·lectiva practiquen una modalitat esportiva. Uns aspiren a guanyar copes i altres a guanyar medalles i batre rècords. Fins aquí, doncs, estem parlant d’esport. Només d’esport. Però és de debò l’esport, l’objectiu d’aquestes celebracions? N’hi ha prou d’observar-ne qualsevol modalitat per veure que l’esport és només el pretext. L’objectiu real de totes les celebracions esportives internacionals és genuïnament polític, genuïnament nacionalista: Eurocopa, Copa Amèrica, Mundials, Jocs Olímpics són per damunt de tot una orgia delirant del nacionalisme d’Estat sense cap fonament, per què, quina nació reivindiquen, si ja tenen Estat i, per tant, són lliures? No reivindiquen res, és clar, només exhibeixen la seva insaciable fam de reafirmació nacional.
Fixem-nos que els noms que han batut un rècord o que han fet un gol antològic només aconsegueixen una línia de text en la narrativa de l’esdeveniment, qui de debò s’emporta l’èpica, qui s’apunta la victòria, la copa o el nombre de medalles és l’Estat que l’esportista representa. I és la bandera d’aquell Estat, el que s’enarbora, i l’himne nacional d’aquell Estat, el que s’escolta. Que Espanya pugui inhabilitar un futbolista per negar-se a vestir la samarreta de la “selección” ja ens diu que els jugadors són soldats, no pas esportistes. Una altra cosa és que el jugador dissident pacti en secret amb el seleccionador per tal que no el convoqui, com va fer Oleguer Presas. Oleguer Presas no és espanyol, és català, i, amb absoluta coherència, no volia representar la selecció de l’Estat que impedeix l’existència de la selecció del seu país. Però quants casos hi ha, com el seu? Amb bon criteri, Presas entenia que, si ets independentista, no és coherent que representis precisament l’Estat que oprimeix el teu país, que li nega l’existència, que li impedeix tota representativitat internacional i que s’aprofita del talent d’individualitats com tu –sigui en el camp de l’esport, de la ciència o de les arts– per penjar-se medalles que mai no guanyaria sense aital apropiació. Les seleccions espanyoles d’hoquei herba masculí i de waterpolo femení dels Jocs Olímpics, per exemple, les formen deu catalans i onze catalanes, respectivament.
Que no es produeixi cap reflexió en aquesta línia, que tothom segueixi acotant el cap i subordinant-se a la inèrcia espanyolitzadora dels grans mitjans generalistes catalans, que salten d’alegria perquè un català de la selecció espanyola ha marcat un gol, ha fet una assistència, ha encistellat sobre la botzina o ha aconseguit un pòdium (gol, assistència, cistella o pòdium que seran patrimonialitzats per Espanya), diu molt del marc mental captiu en què ens movem. Que et robin la cartera i que, tanmateix, saltis d’alegria perquè els diners que hi havia a dins eren teus, no és només esperpèntic, és malaltís. Però les inèrcies tenen això: en un marc mental captiu, l’individu normal és el submís; l’anòmal és el dissident. És així com l’opressor és cada dia més fort i la captivitat és cada dia més sòlida. Són, doncs, els grans mitjans de comunicació catalans (com els ajuntaments que posen pantalles gegants al carrer per veure La Roja), els grans agents del nacionalisme espanyol a Catalunya. No hi tenen res a dir, l’ANC i Òmnium? És potser un tema tabú?
Un país que no està disposat a lluitar contra el seu opressor té les mateixes possibilitats de sortir-se’n que un malalt que no està disposat a lluitar contra el seu mal. Si et deixes dir que no ets ningú i et comportes com si fos així, no pots esperar cap suport. Et quedaràs sol, completament sol, ja que és a tu a qui correspon desafiar les lleis injustes del teu carceller. En el cas de l’esport, l’estat de subordinació de Catalunya es manté per voluntat de Catalunya mateix. És culpa d’Espanya, sí, però no és acusant, que ens alliberarem; és desobeint. És la desobediència col·lectiva persistent, irreductible i tenaç el que tard o d’hora dona fruits. Les queixes només fan pessigolles al dominador.
Pensem en l’efecte que tindria una insubordinació massiva dels esportistes catalans reivindicant el seu dret a competir internacionalment com a membres de la selecció catalana. Una dissidència generalitzada posaria l’Estat espanyol contra les cordes perquè reduiria ostensiblement el seu potencial esportiu, és a dir, mostraria l’Espanya real i donaria visibilitat al potencial català. És ben segur que hi hauria una rabiüda reacció espanyola contra aquesta insubmissió, però com més rabiüda més perjudicial per a la ja malmesa imatge democràtica d’Espanya. No és el mateix inhabilitar un esportista tot sol que cent esportistes d’elit amb copes i medalles al seu historial. La independència d’un país comença per accions com aquesta, accions que desestabilitzen l’Estat opressor. Quan demanes el traspàs de Rodalies o d’uns milionets que legitimen el règim autonomista no ets independentista, ets un col·laborador de l’opressió. No pots anar pel món dient-te independentista i, alhora, legitimar les lleis que oprimeixen el teu país, ja que pel sol fet de pidolar-li al lladre una engruna del que t’ha robat estàs legitimant el robatori.
En la final Anglaterra–Espanya (no pas Regne Unit-Espanya) de la darrera Eurocopa, hem pogut veure sense cap problema un partit entre una nació i un Estat. Espanya no ha tingut manies a jugar contra una selecció de diferent categoria, i Anglaterra, per la seva banda, tampoc no n’ha fet per veure’s mancada de potencial gal·lès i escocès. És la diferència entre una Anglaterra que reconeix les nacions gal·lesa i escocesa, i una Espanya que no sols no reconeix la nació catalana, sinó que diu que no ha existit mai. L’odi a Catalunya arriba a aquests nivells d’analfabetisme històric.
Però per paradoxal que sembli, hi ha independentistes que celebren les victòries de La Roja i que les justifiquen dient que ho fan perquè “inclou jugadors catalans”. És una autojustificació ben pobra i incoherent, aquesta. Com és, aleshores, que no celebren també les victòries de França, quan inclou jugadors nord-catalans? I el mateix podem dir amb relació als equips francesos de les diferents modalitats olímpiques. Una resposta que sovinteja per excusar la simpatia per les victòries espanyoles és que és una simpatia temporal, mentre no sigui possible expressar la simpatia per les victòries catalanes. ¿Però quan serà possible, si ni l’esportista ni el simpatitzant s’hi rebel·len? El sotmès que celebra les victòries de l’amo com si fossin seves, pel fet que entre els contendents hi ha sotmesos com ell, és el més sotmès dels sotmesos. No se n’adona, però ho és, cosa que el converteix en l’instrument més valuós que té l’amo per perpetuar-se en el poder.
L’única manera de revertir aquesta situació és vèncer la por, i de por n’hi ha molta. Espanya no ens domina per la via de la força, ens domina per la via de la por, que és immensament més efectiva, neta i productiva. En la novel·la de Haruki Murakami “La ciutat i les seves muralles incertes”, l’ombra del narrador li diu a aquest que no tingui por de travessar la muralla per fugir, que corri endavant, que oblidi els dubtes i confiï en el cor, perquè, per bé que els maons semblen sòlids, la muralla no és res més que una substància gelatinosa. El narrador continua dubtant i l’ombra li respon: «La muralla és una mentida per espantar la gent. No hi ha cap laberint subterrani. La ciutat ha posat la tanca psicològica de la por al voltant del bassal. I la por és molt més eficaç que qualsevol barrera o qualsevol tanca que et puguis imaginar. Un cop arrela als cors és molt difícil d’erradicar». Té raó l’ombra. És molt sàvia. Compreneu el que vull dir amb aquest article, amics? No hi ha muralla. La muralla som nosaltres mateixos.
