Com més barbaritats fan i diuen els colpistes que exciten el més baix i primitiu nacionalisme espanyol. Com més traïcions i il·legalitats cometen els líders del talibanisme judicial. Com més augmenta la intensitat del bombardeig massiu des dels mitjans de manipulació de la ultradreta. Com més i millor dibuixen els poders madrilenys i castellans una estratègia claríssima de “cop d’Espanya”, cada dia més descarada… més evident resulta que Catalunya no és Espanya i que Espanya no és Europa.
Un dels efectes col·laterals de l’amnistia, a més de fer cruixir i posar en perill totes les bigues de l’estructura del poder espanyol i tota la seva façana aparentment democràtica, és que inevitablement empeny Catalunya a debats polítics en clau espanyola i madrilenya. És a dir, en clau extraeuropea. Debats típics de pre-Guerra Civil Espanyola, que de moment es fan amb jutges i fiscals i sense tancs, però ves a saber com acaba… La broma macabra de les falses acusacions de terrorisme són una pista evident. En qualsevol cas, una creixent agitació colpista que encaixa dintre dels esquemes tradicionals, perfectament coherent amb el model clàssic de guerra civil a l’espanyola, d’alzamiento, de pronunciamiento i de rebel·lió dels autèntics poders durs del règim camuflat que està col·lapsant.
Se senten amenaçats per primera vegada des del 1975, des de la mort de Franco, el seu líder tan enyorat. I també se senten forts, capaços de tot, disposats a destruir-ho tot.
El que passa a Espanya és dramàtic i més que ho serà, sens dubte. I posa tots els pèls de punta i la pell de gallina. És la vella història de sempre, que ens deien que havia quedat definitivament superada. I un be negre! L’Espanya negra, intolerant, de dreta dura, de caserna, inquisició i presó, sempre torna. Sempre manipula, esclavitza i enganya el seu poble, abduït per un nacionalisme agressiu que el porta a la perdició una vegada i una altra. Això ja ho sabem. La pregunta és: què redimonis fem enmig d’aquesta història que no és la nostra?
Hi ha un ultranacionalisme espanyol salvatge i un altre de més amable i moderat, però la seva lluita a mort l’acabarem pagant els perifèrics de sempre, a Catalunya, a Euskadi, a València, a Mallorca o a Galícia. Xoquen i més que xocaran amb tota la brutalitat del món. Tanmateix, la seva guerra no és per carregar-se Espanya, diguin el que diguin els colpistes del PPVOX, sinó per veure qui imposa la seva idea d’Espanya: domini hard o domini light i para de comptar.
Vist tot això des de Catalunya és com assistir a una guerra extraterrestre en la qual no hi fem res. Com a molt, de víctimes. I alguns, de còmplices.
Un dels efectes poc evidents del procés, però també de la llarga excursió autonomista cap al no-res, és la desconnexió catalana. No només dels indepes, no. De tota Catalunya, que va decantant-se cap a dinàmiques distanciades, diferents, excèntriques. Aquest és l’autèntic procés, el fil conductor del riu subterrani: o mires cap a l’Europa central o et resignes a quedar-te a la península dominada des de Madrid, i que Déu salvi Portugal, Gibraltar i Andorra i totes les perifèries. Cada vegada ens és més estranya tota aquesta pel·lícula de terror: Espanya tornarà a no ser Europa. I nosaltres?
Sánchez és el més brillant flautista d’Hamelín i el millor i més intel·ligent dels nacionalistes espanyols. En el fons, no enganya massa, tot i que el punyetero domina tots els trucs de la màgia i sap fer política com ningú: mai no ha deixat de dir que el seu pla era una agenda del reencuentro, res de plurinacionalitat, autodeterminació ni mandangues. Sánchez ni és ni serà mai un traïdor a Espanya, per molt que els actuals i futurs neofeixistes, cada dia més esverats i histèrics, l’acusin de ser-ne.
El drama de Sánchez, del qual hàbilment se’n sap escapar, de moment, és la seva feblesa. No té Espanya al darrere i ja veurem si té un partit. No té tampoc una idea nova d’Espanya ni la predica. Ell juga al gran joc de la política. N’és un mestre, sens dubte, però està corrent contra el seu destí. Un personatge digne d’algun Shakespeare del segle XXI, sí, o d’una boníssima sèrie. Ni més ni menys. I com sempre ha passat a Espanya, ja l’esperen per caçar-lo i destruir-lo. El compte enrere ha començat fa temps.
Dit això… Si algú es pensa que Espanya algun dia serà com Suïssa i que Madrid s’assemblarà a Ginebra, paciència, que ja es cansarà d’esperar. Si algú es pensa que tota aquesta tensió farà aflorar les contradiccions i esquerdes del règim i que tot caurà com un castell de cartes, que s’ho tregui del cap. Si algú creu que les negociacions i els mediadors o verificadors o els discrets influencers europeus ens portaran a la porta de sortida, pacíficament, que tingui clar que dos minuts abans de l’apocalipsi algú premerà a Madrid el botó vermell, que ja estan preparant.
Espanya farà el que ha fet sempre, encara que es faci mal a ella mateixa, com és tradició des de fa segles. El mateix que va fer a Amèrica. Espanya, si ha de morir, morirà matant. I amb tant de soroll i fullaraca ho estem oblidant.
