Els cartells penjats per Esquerra Republicana escarnint els malalts d’Alzheimer, amb els rostres de Pasqual i Ernest Maragall i la frase “Fora l’Alzheimer de Barcelona” (similar a la de Xavier Garcia Albiol, “No queremos rumanos”), afegits a les misèries que han sortit després, ho diuen tot sobre aquest partit. Retraten el podrimener en què s’ha convertit i el grau de corrupció moral a què pot arribar per tal d’esgarrapar els vots que la societat li ha retirat en successives eleccions. Calen realment unes ments fastigosament malignes, per ordir una trama tan diabòlica i vomitiva com és inventar-te un atac contra tu mateix per tal de fer-te la víctima tot esperant que la maniobra acusi els teus adversaris i et permeti remuntar. I tot això, a costa d’una malaltia despietada i cruel, com és l’Alzheimer, i estigmatitzant les persones i les famílies que la pateixen.
Actualment, hi ha més de cent mil malalts d’Alzheimer a Catalunya, xifra a la qual cal sumar-hi la de les cent mil famílies que, indirectament, en pateixen els dramàtics efectes. Una malaltia que creix i creix i que, d’acord amb l’OMS, es preveu que afectarà 152 milions de persones l’any 2050. Burlar-se’n, fer-ne befa, com ha fet ERC, per afany de lucre, per pur negoci, per esgarrapar quatre vots i engreixar la caixa del partit, és tan miserable, tan mesquí, que només pot provocar fàstic. La resta de partits haurien de posar un cordó sanitari davant de tota formació que empri mitjans tan repulsius i contraris als drets humans. ERC ha violat aquests drets i això no pot quedar impune.
Però hi ha una segona part que a més de ser tan repugnant com la primera, ho agreuja. Són les corredisses de la cúpula del partit per esborrar els seus noms de l’afer, per amagar les despeses destinades a l’execució del pla i a la compra de silencis, per evitar que la premsa se n’assabenti i, en definitiva, per enterrar la infàmia com si mai no hagués existit. Però, com sabem, els periodistes del diari Ara, Carles Maideu, Aleix Moldes i Núria Orriols, van obrir el pot i la fortor ens va arribar a tots. La idea hauria sortit de la secció local d’ERC de l’Anoia, que hauria encarregat l’enganxada de cartells a tres igualadins i presentat les factures als responsables de comunicació del partit. I què fa Comunicació? Doncs envia les factures a Relevance (Agència de marketing digital de lujo), empresa vinculada a ERC des de fa vuit anys per tal que les pagui. És lògic que, arribats aquí, i més enllà d’esbrinar que té la seu al carrer Mallorca, 172, de Barcelona, hom entri a la pàgina web de Relevance per saber-ne més coses. Qui ho faci, hi trobarà un menyspreu absolut per la llengua catalana i aquesta autodefinició: “Relevance es una agencia de marketing digital de servicios integrales especializada en llegar al público más acaudalado del mundo. Entendemos que su negocio tiene necesidades específicas y sabemos que los gustos más exigentes requieren un enfoque de marketing extraordinario”. Interessant, això: “su negocio”. Quin és el negoci d’ERC?
Pel diari Ara ens assabentem igualment que dirigents del partit, a més de mantenir el cas en secret, també van procurar que Ernest Maragall l’ignorés durant gairebé un any, fins que, en destapar-se, no els va quedar més remei que dir-li-ho. Abans, però, d’acord amb la denúncia interposada per Maragall, els Mossos d’Esquadra havien obert una investigació i trobat una conversa a través d’una aplicació encriptada entre Sergi Sabrià, viceconseller del Govern en funcions, i un militant de l’Anoia. Pel que fa a l’agència Relevance, aquesta va informar que havia pagat tres factures a nom d’un dels igualadins que van confessar davant el jutge. Les factures, però, no deien la veritat, no deien que era per escarnir les persones afectades per la malaltia d’Alzheimer. Deien: per fer tasques de monitoratge de xarxes. Fa més bonic.
Però, és clar, ¿qui és capaç d’empassar-se que a ERC hi ha un calaix ple de diners on tothom hi posa la mà sense que la cúpula en sàpiga res? Qui és capaç d’empassar-se que algú d’ERC pot dur a terme una campanya electoral pel seu compte finançada pel partit? Per si fos poc, aquesta cúpula demana a Ernest Maragall que, pel bé del partit, retiri la denúncia, cosa que impedirà que els Mossos puguin continuar investigant. ERC sap que si el cas arriba als tribunals, en perdrà el control, s’hi veuran implicats Oriol Junqueras, Marta Rovira, Pere Aragonès i la resta de dirigents i tota la trama quedarà al descobert. Aleshores, forçada pel fet que la maniobra ja és pública, ERC anuncia que obrirà un “procediment intern” (és allò de ‘jo m’ho tallo, jo m’ho cuso’) que serà meravellós. En altres paraules, Esquerra investigarà Esquerra, la cúpula d’Esquerra obrirà un “procediment intern” a la cúpula d’Esquerra. Es tracta que les interioritats d’ERC quedin ocultes als ulls de Catalunya i que la cúpula continuï remenant les cireres com si res no hagués passat. En aquest sentit, hem pogut veure com diferents membres del partit implicats en el cas han informat del coneixement que en tenien Junqueras i Rovira, i com ha hagut de ser el diari Ara qui revelés el que aquests dirigents mantenien ocult. Si fos per ells, mai no n’hauríem sabut res. El que ara intenta ERC és amagar-ho tot carregant el mort a un subaltern que faci de boc expiatori i esperar que el mes d’agost i el soroll per haver elevat l’article 155 a la presidència de Catalunya ho tapin tot. ¿Hi ha algú prou ingenu per creure que l’aterratge de Marta Rovira és casualitat? Si us plau! Quin retorn? Si tot plegat ha estat un espot televisiu d’ERC (tutelat per Pedro Sánchez) després del qual ella se’n torna a viure a Suïssa. Està tot lligat de fa temps, amics. Els moviments dilatoris són pura escenificació.
Una altra peça de la trama dels cartells són els diners pagats per ERC per evitar que els executors obrissin la boca. Com explicava l’agència ACN, Esquerra hauria pagat 50.000 euros per comprar el silenci dels tres executors de la missió. Aquestes tres persones haurien cobrat en forma de deu factures falses mitjançant Relevance. Igualment, segons informació de La Vanguardia, i d’acord amb la investigació de la Unitat Central d’Odi i Discriminació dels Mossos, un dels executors va facturar a l’agència “per tasques que no es van fer mai” i va repartir els diners amb la resta. També ha dit que un polític d’ERC es va posar en contacte amb ells i els va oferir 300 euros a cadascun per penjar els cartells. Però quan els Mossos els van identificar, el partit, per tal que estiguessin “tranquils i callats”, els va donar 3.000 euros més. I com que no s’hi van conformar, la xifra va pujar a 50.000 €. Els serveis de l’advocada també els va pagar ERC, diuen els executors. No és una praxi mafiosa, el suborn? ¿I aquests 50.000 euros eren privats o provenien d’ingressos públics del partit? Si és així, estaríem parlant d’un delicte de malversació. Hi ha molt a investigar.
Un aspecte col·lateral de la maniobra és el de referir-se als executors com a “joves”. Se n’adona, el lector? L’ús del terme “joves”, per referir-se als executors, respon a la sibil·lina intenció de minimitzar l’escàndol, de fer creure a la societat que va ser cosa de “joves”, perquè els “joves”, ja se sap, són eixelebrats i fan coses sense pensar. L’edat, doncs, s’utilitza maquiavèl·licament per banalitzar el delicte. A aquest nivell arriben. Però quants anys tenen els cervells de la campanya i els membres de la cúpula d’ERC, com ara Junqueras i Rovira?
Finalment, aturem-nos en la persona d’Ernest Maragall. Al principi, quan apareixen els cartells, Maragall posa una denúncia perquè pressuposa que és obra d’un altre partit (la idea era perjudicar Junts). Així, quan s’esclareixi la veritat, el partit descobert quedarà desacreditat. Però, ves per on, resulta que ERC es veu obligada a confessar-li que tot és obra d’ERC. ¿I què fa, Ernest Maragall, en saber-ho? ¿Manté la denúncia, com seria lògic, atès que el cas s’agreuja pel fet que són els seus propis companys els qui l’han escarnit, tant a ell com al seu germà? Doncs no. Retira la denúncia. Per no perjudicar el partit, Maragall retira la denúncia. Retira la denúncia! No sé si Maragall és prou conscient que això el converteix en còmplice. Fins ara n’era víctima, però en retirar la denúncia per protegir ERC tot evitant que els Mossos puguin continuar investigant, n’esdevé encobridor. Això és greu, perquè vulnera els drets del seu germà, que no es pot defensar. Ja no és per ell, sinó per la dignitat de l’indefens Pasqual Maragall que l’Ernest hauria de mantenir la denúncia caigui qui caigui. És obvi que si Diana Garrigosa, que va estripar el carnet del PSC per les fastigoses maniobres del partit contra Pasqual Maragall, pogués veure això, no permetria que ERC sortís impune de la difamació del seu marit com a malalt d’Alzheimer. El fet que ERC, per por que les urnes l’enfonsin encara més, lliuri Catalunya a Salvador Illa, i el fet que Ernest Maragall posi els interessos d’ERC per davant de la seva dignitat personal i de la dignitat del seu germà, diu moltes coses del que és avui Esquerra Republicana.
