No fa pas gaire la cap de files de Junts al Congrés feia aquesta afirmació provocadora: “El més revolucionari és ser de centre”. La provocació no rau a disputar l’eficàcia als extrems sinó a reclamar la centralitat per la revolució. La frase, a més d’un contrasentit, és una concessió al mite més adorat de l’esquerra. Si un centrista, val a dir un moderat, pondera la revolució, és perquè avui una majoria encara combrega amb aquesta superstició, com si l’estiu i la tardor del 36 haguessin passat debades. Cal continuar sacrificant a aquest ídol amb el fariseisme amb què antigament se sacrificava a la divinitat de l’emperador?
Revolució i reacció, dreta i esquerra, progressista i carca són crosses mentals, tant més útils com menys signifiquen. Preneu com a exemple, el Procés, que alguns—jo també— qualificàrem distretament de revolució. Mai cap revolució ha estat tan respectuosa amb les formes. Aquell “de la llei a la llei”, copiat de la transició espanyola a la democràcia, era un tribut a les institucions. Com ho era l’aprovació el 6 i el 7 de setembre de la llei de transitorietat jurídica. Com ho eren les manifestacions coreografiades dels Onze de Setembre. Una reivindicació endreçada, sense ni un paper a terra, dit sense ironia. Una reivindicació modèlica, al cap i a la fi, però no pas una revolució. I no s’hi val a objectar que el referèndum era il·legal, perquè la Constitució ni els prohibeix ni podria fer-ho sense contradir un principi elemental de la democràcia com és la consulta dels governats. Per això l’Estat insistí del dret i del revés que no tenia presos polítics, arribant a inhabilitar tot un president de la Generalitat per afirmar el contrari en una pancarta.
Si el Primer d’Octubre no fou cap revolució, què fou? Certament, no pas una reacció. Les reaccions aspiren a restablir l’status quo ante. Per a mi la cosa no té cap dubte. El Procés fou un esforç titànic per salvar els elements essencials de la vida catalana. Un moviment conservador doncs. De l’eufòria per l’Estatut de finals dels setanta a la LOAPA dels vuitanta, seguida de les retallades del 2006 i el 2010 i d’un cúmul d’impugnacions i sentències sistemàticament desfavorables, l’Estat havia passat i repassat el ribot no sols a l’Estatut sinó al moll de l’os de la catalanitat. Quan aquest procés d’anivellament ja feia dècades que durava, la independència semblà l’única manera de salvar el poc que restava de la vida catalana.
La reacció es caracteritza pel rebuig a acceptar res de la nova situació, mentre que la revolució es defineix pel rebuig a acceptar res de la situació anterior. Tant l’una com l’altra aspiren a fer tabula rasa. Aquesta passió pel tot o res, compartida pels extrems, polaritza la política, que és o hauria de ser la tècnica de la mediació. Durant el Procés els dirigents dels partits catalans —uns més que altres— s’esforçaren a trobar solucions de concòrdia mentre l’Estat treballava perquè es produís la ruptura. Una vegada aconseguida amb la votació del nou de novembre del 2015 al Parlament, el Procés estava destinat a fracassar perquè l’Estat, en plena eufòria reaccionària, tractà el referèndum com una algarada—un cop d’estat, en digueren— i els implicats, del primer al darrer votant, com a criminals. L’estratègia de radicalització quedà manifesta quan l’Estat investigà Tsunami Democràtic per terrorisme, encausà joves dels CDR com a terroristes i feu incloure l’independentisme català a l’informe de terrorisme de l’Europol. D’un cop de ploma Madrid convertí en terroristes els dos milions llargs de persones que havien votat a favor de la independència. La basquització del conflicte català es produí d’acord amb l’estratègia dissenyada per la FAES per justificar la reacció en què Espanya fa dècades que està submergida.
La vocació d’un conservador és restaurar i preservar. El catalanisme sempre ha estat conservador. Ho fou la Renaixença i ho fou la Lliga, ho fou Macià quan acceptà de restaurar la Generalitat, ho ha estat Convergència i ho són els seus hereus. Puigdemont en gran manera, primer per la reticència a llançar-se al buit amb una declaració de fogueig. I una vegada assumit el desastre, acollint-se a les altes instàncies de la justícia europea. La ganyota d’avortar la independència en l’acte de declarar-la, què era si no una maniobra tan paradoxal com ser revolucionari de centre? Què era, si no un intent desesperat de reparar, és a dir de restaurar, el que ja era inevitable? I després de la declaració solemne del vint-i-set d’octubre, era revolucionari abdicar-ne per no fer-se responsable d’un vessament de sang? La sang ha estat sempre l’aigua beneïda de les revolucions. I de les reaccions.
Una nació és un estat d’ànim. La frase, atribuïa erròniament a Ángel Ganivet (en realitat és una variant de la famosa frase de Renan), explica molt bé allò que costava de veure en la nit del franquisme, quan en la clandestinitat tots els gats eren negres. D’ençà de la victòria del PSOE el 1982, els aparells de l’Estat i la premsa acòlita esdevingueren una màquina de propaganda anticatalana. La Constitució reconeixia la personalitat històrica de Catalunya, però l’estat d’ànim de la nació espanyola no hi ha estat mai d’acord. A partir del 23 de febrer de 1981, la involució anà en augment fins a l’aplicació de l’article 155 per primera vegada en la història de la democràcia. Un precedent que canvià el panorama. Ara bé, un règim que se sosté per la repressió no pot durar. Com tampoc dura un règim mancat de reconeixement. Acceptant la lògica sacrificial del Procés, Puigdemont hauria convertit el Primer d’Octubre en una veritable revolució. Però l’estat resultant —en cas d’arribar a constituir-se—s’hauria ofegat per manca de reconeixement: exterior, com es comprovà amb el cop de porta de la Unió Europea, i interior, amb la reacció de l’espès sediment espanyol a Catalunya.
La independència no arribarà amb cops de geni ni amb maniobres legislatives que cap estat no reconeixerà. Més plausible seria organitzar un ambient de repulsa de l’Estat tan potent com el que l’Estat genera contra Catalunya i destorbar-li la funció, de la mateixa manera que l’Estat posa bastons a les rodes a l’emprenedoria catalana. La independència comença ara i aquí amb la desobediència civil. Una desobediència solidària que inutilitzi la repressió, fins que de la impotència de l’agressor n’emergeixi l’avorriment i amb l’avorriment arribi el desistiment.
Una política d’alienació radical hauria estat la resposta útil al 155 en lloc d’entregar-se a pulsions estèrils com la “batalla” d’Urquinaona, saldada amb més de cent cinquanta ferits, destrosses urbanes, vuitanta-tres detencions i expressions de suport de la Unió Europea i dels Estats Units al govern espanyol. La independència no la faran els caps calents de l’esquerra imitant els aldarulls que s’estenen per les ciutats de França i que ja han arribat a Barcelona amb tota la força mimètica del nihilisme de joves desarrelats. La faran, si és que la fan, els partidaris de la moderació en les formes i del rigor en la pràctica. Els qui a les fórmules virolades de la correcció política i l’arrasament de les pautes culturals consagrades oposen les cotes ateses per la tradició. “Tradició” és una paraula que avui té molt mala premsa, un sinònim d’anacrònic i obsolet. Però literalment no vol dir res més que transmissió i lliurament d’un llegat que una generació confia a les que vindran. Com la paraula “conservador”, tan desacreditada que alguns conservadors n’abjuren, “tradició” no vol dir estacionari o invariable, sinó continuïtat en el canvi. La continuïtat és imprescindible si de la disgregació, fruit del conflicte, n’ha de sorgir un ordre prou relacionable perquè la nació es refaci abans que la història la posi en uns altres atzucacs.
