Les recents primàries d’Esquerra Republicana de Catalunya van fer cèlebre una paraula que no es fa servir excessivament en el llenguatge habitual. Es va parlar obsessivament de recosir, entenent amb això que calia tornar a bastir ponts interns per tal de refer un partit més aviat trinxat. M’han arribat a dir que vaig ser jo qui va introduir la paraulota en el debat, però jo no ho recordo. En cas que fos culpa meva, demano disculpes perquè realment l’ús i abús del terme ja cansa i arriba a camuflar qualsevol gest o moviment que es faci a l’interior de l’organització.
Aquests dies es pot comprovar el risc d’emprar un vocable com aquest, que tot ho engloba i tot ho amoroseix sota una pretesa capa de bones intencions. Ara resulta que els guanyadors del Congrés d’ERC, dirigits per Oriol Junqueras, estan fent esforços titànics per recosir la formació. En realitat, el que s’està produint és més aviat una fira de Calaf en què s’ofereixen quotes i posicions en comissions i ponències, presentades com a mesures de conciliació, quan el propòsit final d’aquests tempteigs és el de fer una monumental abraçada de l’os per desarmar uns rivals que es van acostar al 50% de veus internes.
Els moviments que estem veient parteixen, al meu modest parer, d’una premissa errònia; que la crisi actual del partit obeeix a disputes clàniques, de famílies que s’han anat agrupant al redós de línies de lleialtat i autoritat personals. No sé si aquest seria el cas de l’opció que va vèncer per la mínima a les primàries, o d’altres casos que sens dubte obeeixen a trajectòries individuals; però no ha estat ni de broma el nexe d’unió de la candidatura Foc Nou, en què jo he treballat i on pràcticament no hi havia lligams personals previs entre els quals hi han col·laborat. En aquesta fase del debat intern a Esquerra, hi ha una dosi enorme de disparitat de projectes.
La costura, doncs, on s’ha d’embastar és en el terreny ideològic. La crisi d’ERC és de caràcter inequívocament polític; ve d’un impasse electoral que remet al terreny dels ideals, els programes i les propostes. D’una banda, hi ha la línia guanyadora, que descansa en l’abandó del projecte independentista, a efectes pràctics i, tard o d’hora, també teòrics. L’expressió extrema d’aquesta via seria l’estranya proposta que ERC abandoni el model de militància exclusivament independentista. I dic estranya de la mateixa manera que ho diria si algú saltés dient que ERC ha de deixar de ser al 100% d’esquerres, o republicana, o ecologista o feminista. Per eixamplar la base, és clar… en fi, no ens hi trenquem la closca fins que arribi el moment de discutir-ho i votar-ho.
D’aquesta via política, avui dominant a ERC, se’n deriven els pactes a Barcelona, a Madrid o allà on sigui. També porta a la curiosa fixació que cal salvar el PSOE i el PSC dels seus propis tràngols, sovint a costa dels interessos evidents dels votants republicans o fins i tot de la població catalana en general. També d’aquí neix la noció que una batalla per l’ús de la llengua catalana al Congrés dels Diputats pot acabar ignorant una de les poques victòries que s’hi han collit, o també la pelegrina ocurrència que República Catalana i estat independent són coses diferents… sobretot tenint en compte el detall que estem enquadrats dins del Regne d’Espanya! Una república dins del reialme? Una mica de caritat, si us plau.
Davant d’aquesta línia n’hi ha una altra, que cada dia s’anirà perfilant millor, i que pregona la recuperació els principis bàsics d’ERC. El corrent que no admet cap complex davant de les altres esquerres que, essent a l’hora de la veritat forces provadament conservadores, es permeten el luxe d’acusar els republicans d’estar sempre per sota del llistó mínim. Sostinc i defenso que aquesta ha de ser la tendència guanyadora; la que no s’acomplexa davant l’esquerra de caviar, la que no aspira a fer de crossa de ningú, la que ha donat més èxits a ERC en les darreres dècades, la que entén que la fita de la independència és plena a vessar de contingut social i democràtic i que té una enorme capacitat transformadora.
El que cal recosir és l’ideari, no pas la xarxa amb els quadres i els militants, amb totes les expectatives legítimes que puguin arrossegar. I els estrips que s’han de sargir són sobretot amb els votants i exvotants, amb aquella part de la societat catalana que va confiar fa ben poc en una ERC valenta i sòlida. Els que saben que la independència és per naturalesa un objectiu revolucionari quan es persegueix amb sinceritat. I que és l’única via per infantar un país nou que emergeixi del marasme de corrupció, conservadorisme i espanyolisme banal o brutal, així com del franquisme latent que encara hem de suportar 50 anys després d’haver enterrat el tirà.
És de justícia que ho diguem clar; això és el que l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira van impulsar a partir del 2011. L’anomenat procés independentista que, admetem-ho, ha estat el cicle polític més creatiu, obert i esperançador de les darreres dècades. Ha estat el moment en què el catalanisme ha arribat més lluny, en tota la seva història i sense excepcions o matisos. Aquell 2011, la formació republicana sortia d’un clot depressiu, i al cap de poc va assolir les cotes més altes d’acceptació i de complicitat amb la ciutadania. Per tant, ja sabem com es pot recosir des d’ERC. Traçant un pla, endreçant les idees, posant-hi coratge i trenant la ruta amb totes les altres organitzacions cíviques i polítiques que també vulguin treballar per a la independència de Catalunya.
El bon lideratge polític no és el que silencia els rivals interns. És el que sap sortir al carrer, connectar amb la gent i bastir el futur de tots plegats amb la participació activa i decidida del poble. Això seria recosir.
