Esquerra Republicana és el soci més fiable del PSC al Parlament, per davant dels Comuns. Aquest és el resum del primer any parlamentari amb Salvador Illa com a president de la Generalitat després de l’acord a tres bandes entre les tres formacions per investir-lo. I és que la pinça PSC-ERC, que coincideix en el 72,3% de votacions, supera, fins i tot, al tripartit, que han coincidit en el 67% de les votacions a la cambra catalana. És a dir, els republicans aixequen molt la veu per reclamar a Illa que defensi els interessos de Catalunya davant Madrid, advertiments inclosos si no compleixen els acords d’investidura, però a l’hora de la veritat són el soci més fidel a l’executiu socialista. Ni els incompliments amb matèria de finançament i Rodalies –dos acords que han mutat en un any– fan que ERC se surti del guió.
Amb el finançament singular, el Govern es va limitar a elevar el pacte a un acord entre administracions, però va deixar d’ordinalitat en hibernació i, posteriorment, va posposar dos anys la recaptació de l’IRPF: fins al 2028. ERC no veu això un argument de pes per trencar amb els socialistes. I tampoc deu ser suficient que els estatuts de la nova empresa de Rodalies deixin en paper mullat la majoria de la Generalitat al consell d’administració. I és en aquesta situació en què irromp un altre cop la militància i demana una consulta interna per valorar si s’ha de trencar l’acord, que la militància va validar per un estret marge. Els octubristes del partit, que reivindiquen l’esperit netament independentista, reclamen s’ha de tornar a consultar a la militància si val la pena seguir fent de crossa dels socialistes tot i els incompliments, i remarquen que els socialistes ni compleixen aquí ni a Madrid.
I és que Esquerra està obligada a canviar el seu rumb i tornar al carril de l’independentisme sense matisos perquè és obvi que l’estratègia d’eixampla la base ha fracassat: ha empetitit el partit, i a més, no ha aconseguit el seu objectiu. En cas que no aquest canvi de rumb no es produeixi i, entremig, es formulin propostes com la de Gabriel Rufián per fer un front comú de les esquerres per intentar frenar un govern PP-Vox, la formació quedarà encara més desdibuixada i perdrà més pes del que ha perdut en aquest darrer cicle electoral. El mateix Rufián ha afirmat en una entrevista recent a El Mundo que ERC és “un partit català independentista que treballa per a qui treballa, però sense obviar que hi ha causes justes més enllà de la independència i que no podem deixar enrere ningú”. Una cosa no treu l’altra, efectivament, però el partit ha de situar la independència com la solució a les causes justes que defensa i no buscar solucions per a la governabilitat d’Espanya, que ja és ingovernable.
I ERC encara és a temps de posar solució a aquest xec en blanc que ha entregat als socialistes a Catalunya, i també a Madrid. Si els socialistes no compleixen amb la seva paraula, per què han de mantenir l’estabilitat aquí i allà? Per un acord de finançament que passa de la nit al dia de singular a generalitzable i sense cap referència a l’ordinalitat? Per una nova empresa de Rodalies on els estatuts dilueixen la governança catalana després que Renfe mantingui la majoria en l’accionariat? Quantes banyes de la parella de fet està disposat a aguantar? ERC té temps, perquè només ha passat un any de legislatura, però cal que la formació de Junqueras passi de les paraules als fets i planti els socialistes pels incompliments. I si no s’atreveixen, que doni veu a la militància.
