Voldria adreçar-te unes paraules, Oriol Junqueras, perquè no entenc quin és el rumb que li estàs donant a Esquerra Republicana de Catalunya, tu que ets President d’aquest partit que jo també estimo i he servit durant anys. No ho comprenc, de veritat. Potser sí que la foto amb Pedro Sánchez a la Moncloa valia el seu pes en or, en termes de mercadotècnia, però vols dir que pesava més la foto que els continguts escassos del pacte? Realment l’encaixada de mans, que algun assessor deu haver insistit que et transformava en un actor de primer ordre, i que t’atorgava una restitució llargament desitjada, realment ha estat tan valuosa com per a escenificar un pacte incomprensible, a la baixa i que no arriba ni a la sola de les sabates del que aconseguia el pujolisme en la seva etapa més pactista? Aquest gest tan estrany, de lliurar-li en safata al president del govern espanyol el que vol, a canvi de tan poc, és de debò el gest digne que s’espera del partit de Macià i Companys?
Em sembla incomprensible, d’entrada perquè el guany que t’emportes de la Moncloa és a totes llums minso, feixugament reiteratiu, i invendible. I ho saps. Abans d’entrar-hi, però, m’agradaria comentar-te un aspecte d’enorme rellevància, i que molt pocs han considerat, a l’hora de posar els resultats de l’acord a la balança. I és que em sembla obvi que Sánchez i el PSOE hi surten guanyant, perquè se’ls està garantint el suport dels diputats d’ERC a la resta de la legislatura. Tal vegada no n’hi haurà prou amb els republicans, i caldrà que l’hàbil mandatari espanyol en cerqui d’altres; però de moment la força d’ERC, vital, crítica i indispensable, ja la té al sac i ben lligada. És a dir, que a Sánchez no li hem donat una cosa important, no; li hem donat la més important en política, la que tot polític busca per damunt de la fama, els diners o la posteritat. Li hem donat, ras i curt, el poder.
Ignoro si hi ha detalls del pacte monclovita que se’ns escapen, i que formen part d’una agenda oculta, la que no surt a les portades. Espero que sí, perquè com a mínim ens ajudaria a preservar el concepte d’home intel·ligent que molts tenim de la teva persona. Si no, de veritat que no puc expressar el que em suggereix l’entesa amb els socialistes amb paraules que no passin per l’estupor, el temor i el rubor. Estupor per haver lliurat tant a canvi de tan poc; temor que ens prestem a l’enèsima enganyifa; i rubor per la vergonya de veure com s’ensarrona als ciutadans de Catalunya, començant pels companys militants d’ERC. Fa un any i mig que vam investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular, històric, que els responsables del partit vau equiparar a un concert econòmic. Ara hem de sentir als ministres del PSOE rebregant les nostres expectatives pel fang i insistint que tornem a ser on érem, el jardí enfadós del cafè per a tothom.
Des d’ERC ja no es parla d’independència, ni tan sols del principi democràtic de l’autodeterminació, que Madrid hauria d’acceptar algun dia, oi? Continuarem pactant amb anti-demòcrates sense manies? Però és pitjor, atès que ja no tenim ni l’enteresa de parlar dels Països Catalans, al·ludint, en canvi, a l’arc mediterrani… Renunciem a Joan Fuster, Oriol? Ens passem per l’aixella tota la història comuna, la llengua comuna, els greuges comuns, i ara quedem reduïts, en contra del que diuen els estatuts d’ERC, a una simple expressió cartogràfica? Per què no diem les coses pel seu nom? I a què ens referim exactament, quan esmentem el mal finançament de l’arc mediterrani? Que no tenen prou inversions a Almeria, Marsella, Gènova i Nàpols? Quina serà la pròxima renúncia davant del poder espanyol? Admetre que el valencià, el mallorquí i el formenterenc són llengües diferents de la nostra? Amb tota honestedat, costa molt pair aquestes coses. Com a mínim a mi em costa horrors.
Quant al finançament, diria el que deies tu mateix fa uns anys; que el poder espanyol no compleix mai, i per tant no es poden fer acords amb qui no compleix. L’únic acord imaginable és el del desacord. O sigui, que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. I mentre no hi arribem, sortir d’una vegada del sistema de la LOFCA, com bascos i navarresos. Seria el mínim; tenir un concert permanent, que és l’únic que podria funcionar, perquè ja no caldria el ritornello aquest del pactisme amarg i constant, on la presa de pèl és l’únic que està garantit, on les partides es camuflen, on les balances fiscals s’amaguen, on l’execució dels pressupostos sempre és molt baixa a casa nostra i en canvi supera sempre les previsions a casa d’algú altre. I que al final només aconsegueix que tothom s’emprenyi amb la insolidària Catalunya que sempre pidola, començant per les autonomies espanyoles, i acabant pels independentistes gallecs, per exemple. L’única sortida, i pensava que fa anys ja ens havíem entès en aquesta qüestió, és la de recaptar a casa i liquidar a casa, negociant si cal els serrells de la dependència -fins que no calgui ni això.
Bé, Oriol, és evident que no hem aconseguit cap finançament singular, allò que van votar fa més d’un any els membres d’ERC com a contrapartida sòlida i solvent al suport republicà als socialistes. Cosa que ja es va votar amb un ajustadíssim 55% a favor, i un No amplíssim del 45% que ho trobava, ho trobàvem, una reedició de fantasies passades. Confirmat allò que temíem els del No, quants seríem ara, a banda i banda? Perquè no hi ha res de singular en aquests 4000 o 5000M€,als quals ja veurem si algun dia remotament ens hi acostem; i que encara que ens hi apropéssim, es tractaria de la cosa més repetitiva, coneguda, redundant, ensopida, monòtona i sòrdida que ens puguem imaginar. Perquè ho hem viscut ja, vejam, deixeu-me calcular… doncs aproximadament… tota la vida. I a sobre, en aquest cas falta que el govern de Sánchez pugui complir, que trobi altres adhesions necessàries, que duri algun anyet, i que pressuposti, i que executi, i que… i que… Quin tedi.
Amb el cor a la mà, company, creus que l’hem encertat? Penses que hem fet un gran favor al poble de Catalunya? Penses que les penalitats dels darrers anys valien la pena, per arribar a aquest punt? Creus que tu, fins i tot personalment, eh? Creus que et mereixies tot això? Amb franquesa.
