La performance del president Sánchez va provocar un terratrèmol al camp independentista. El van acusar ni més ni menys que de voler “espanyolitzar” la campanya. Espanyolitzar: Vade Retro. Ho deia el president Aragonès mentre feia una mançanilla amb els amics a la fira de l’abril a Barcelona. Volia dir que Sánchez i les seves peripècies li treuen quota de pantalla.
Els socialistes, en efecte, es beneficiaran del dramatisme de Sánchez que, a més, ha tingut la barra d’assistir a la mateixa i espanyolíssima fira d’abril sense avisar. Aquí tothom menysté el president Aragonès. Un Sánchez victoriós per enèsima vegada ve a renyar-li el terreny al seu contrincant i el seu contrincant no és Aragonès.
Sense temps per refer-se del dur cop recent, el contrincant, el president Puigdemont ha respost de forma contundent al que considera una ingerència: mai pactarà amb els socialistes a Catalunya. Es manté el duel entre els dos presidents i això és el que és decisiu aquí, sense voler desmerèixer els altres. Illa i Aragonès no compten. El primer aglutinarà el vot unionista perquè és translúcid: votar-lo és votar Sánchez; el segon no aglutinarà res perquè el vot és a ell. I el que ell diu defensar, Catalunya, ho defensa millor Puigdemont que és el que s’enfronta a Sánchez i amb una expectativa raonable de guanyar aquestes eleccions si l’independentisme concentra el vot.
La campanya dels dos partits independentistes és un no res. La d’un, ERC, perquè ha de presentar com a èxit el que ha estat un fracàs a ulls de tot el món. La dels altres perquè no tenen ni present i depenen del futur que promet el líder. El líder és el que importa ara; i el lideratge no ho donen els mitjans, les entrevistes o els reportatges. Ho dona la gent. Consulteu les xarxes. D’altra banda, els partits poden continuar escorxant-se mútuament al crit d’unitat.
També volen escorxar Sílvia Orriols, deixar-la com un Sant Bartomeu. Si més no, ERC i la CUP. Junts són més moderats. Només la volen a la nevera. Perfecte exemple de la dita “si vols difondre una idea, prohibeix-la”. També anomenat efecte Streisand. L’única cosa que interessa és el que et prohibeixen. Que li preguntin a l’Eva i al ximple de la seva parella. El que no han fet contra VOX ho fan contra l’alcaldessa de Ripoll, a frec d’esdevenir una Joana d’Arc que, com més la demonitzen, més l’enalteixen.
El suposat “cordó sanitari” contra l’extrema dreta és d’un fariseisme aclaparador, atès que exclou VOX que, òbviament, és extrema dreta com tothom sap, fins i tot el senyor Rufián, que es fa selfies amb ells com si fossin l’home llop. No poden explicar quina és la diferència entre VOX i AC (si no és que la segona els treu vots i els primers, no) i, com que no la poden explicar, recorren a l’agressió i la violència i li fan més propaganda.
La resta de les opcions als comicis autonòmics porta una vida menys agosarada. De l’angelical parella d’Alhora, només se’n percep una remor d’àngels. Les seves previsions demoscòpiques encoratgen el pessimisme de la raó, exposada amb una parsimònia i elegant displicència dignes de millor causa.
Ciutadans és una magnitud descendent que intenta mantenir-se a la superfície almenys a les xarxes, amb performances grotesques, com de guinyol, però, en llur cas, la metodologia de les enquestes es fa esmolant la destral del botxí.
Per estrany que sembli, veient el que passa a Madrid, el PP està intentant aportar seny català amb la inauguració del “centredreta constitucionalista”. Hauran llegit alguna cosa. El seny que encara falta a la CUP a l’hora d’aclarir-se ella mateixa. Els Comuns, tractant de conservar els mobles, aferrats a un Sumar que no està en el seu millor moment i sense Podem, amb prou feines es fan sentir.
Pel que fa a la famosa ingerència. Tots els participants en la campanya, amb l’esperable excepció dels socialistes, coincideix a assenyalar que l’episodi de Sánchez va ser teatre. Volen dir que va ser fals, que amagava una altra intenció. Però sembla que no era fals, no era cap foc d’artifici. Era foc viu. L’home vol ficar-se al vesper de regular els mitjans de comunicació i, per tant, la llibertat d’expressió. Ho presenta com un debat que interessa a tothom. I té raó. Les xarxes poden aportar molt sobre llibertat d’expressió. Per això alguns les volen tancar. Com a la Xina. Efectivament, és un debat que cal obrir.
Però sense oblidar que el debat en què estem ara és el de la independència.
