En la polaritzada societat del primer quart d’aquest segle, les discussions educatives han esdevingut una guerra de trinxeres. La metàfora bèl·lica pot ser menys exagerada del que voldríem. No és només que els contendents s’atrinxerin, sinó que ja s’han acostumat a duels d’artilleria en què difícilment s’albira l’enemic, o foc de metralladora on es dispara a l’engròs, o es fan servir armes químiques, bombes de fum o qualsevol altra tàctica que no busqui la veritat, o mirar de consensuar quelcom que s’hi aproximi, sinó trinxar l’adversari sense importar-ne el preu.
Educar o ensenyar? Aquesta era una de les eternes preguntes que ha preocupat a qualsevol pensador que ha reflexionat al voltant de com les noves generacions s’han d’incorporar, més que al món adult, a la polis, és a dir a esdevenir un individu responsable de la comunitat, amb criteri propi, capaç d’assimilar la cultura dels avantpassats i de disposar de prou coneixements i habilitats per fer evolucionar i adaptar el cos nacional a les circumstàncies canviants a què ens empeny l’esdevenir històric. Se la feien els filòsofs de temps antics, medievals, moderns i contemporanis, si més no pel que fa a l’herència política i cultural d’occident. Ens la fèiem, fa quatre dècades, els estudiants de magisteri quan debatíem sobre una qüestió tan transcendental.
Ara tot sembla més complicat, perquè a diferència de fa algunes dècades, ja no existeix un consens mínimament acceptat per a ambdós verbs. Ja no hi ha una definició precisa sobre aquestes accions, sinó que en una era de fragmentació política i social, de deconstrucció filosòfica, del relativisme cultural i moral, les velles paraules es dissolen més en voluntats performatives que en categories reconeixibles. En un passat no massa llunyà, la idea més o menys consensuada és que ensenyar consistia a què les institucions escolars, en tant que espais formals especialitzats, impartien i compartien aquells coneixements que la societat, mitjançant els seus mecanismes polítics i institucionals, consideraven necessaris per a una vida autònoma i per a la reproducció científica i cultural. Per contra, educar era una responsabilitat compartida entre altres institucions formals i informals (sobretot la família, encara que també la comunitat, xarxes professionals, les normes establertes…) que permetia dotar-se als individus de totes aquelles habilitats i destreses socials i actitudinals que permetien viure en societat de manera correcta. Ensenyar també era educar en el sentit que les metodologies tradicionals també implicaven controlar el caràcter, a ajornar la satisfacció, a interioritzar l’hàbit i el mètode, a desenvolupar la paciència, a reprimir algunes emocions socialment no acceptades.
“Ensenyar” manté certa estabilitat en les accepcions. “Educar” ha esdevingut quelcom més complicat a partir del moment en què hem passat a viure en la fragmentació política, social i cultural, i la mateixa idea de “viure de manera correcta” ja no gaudeix d’un mínim consens. Des de certa sobredosi de relativisme cultural i un concepte de diversitat menys centrat en la descripció que en la performativitat, dubto que avui hi hagi un acord mínim sobre el que representa una persona educada. Això no vol dir que no avui es pugui discernir instintivament entre qui ho és i qui no, sinó que en la societat de finals de segle passat es podia discernir més fàcilment entre l’acceptable i l’inacceptable, perquè entre altres qüestions, graus raonables d’homogeneïtat eren més ben vistos que en l’actualitat. Que, fins i tot, allò intolerable podia ser objecte de mesures correctores, tant des de les institucions educatives, com des d’espais informals, com des de la legislació vigent. Després de dècades en què el neoliberalisme i la desregulació han passat de l’economia a la condició humana, tot plegat ja no és tan clar. El narcisisme de la diferència, l’atomització social i cultural ens han deixat en un espai en què tota institució, especialment les escolars, estan quedant fora de servei.
Ensenyar i educar, malgrat els amants de les trinxeres, han format part sempre d’un binomi indestriable. Per tant, el col·lapse del segon ha generat la crisi del primer. De la mateixa manera que no hi pot haver educació sense un mínim de mètode i (auto)disciplina (molt especialment pel que fa al control de les emocions), la transmissió de coneixements (avui un punt criminalitzada per un cert neoliberalisme pedagògic) entra en crisi. I entra en crisi de manera paral·lela a unes institucions educatives dissenyades amb uns propòsits determinats (la reproducció social, l’amotllament dels individus vers uns valors i actituds de classes mitjanes i, en el cas d’èxit, capacitat de promoció social). L’ascensor social, a Occident, després de mig segle de polítiques neoliberals i d’involució a còpia d’expansió de les desigualtats i de declivi industrial, ha començat a traduir-se en un altre declivi de nivells educatius.
Ja sé que en les trinxeres educatives, un dels bàndols qüestiona el mateix concepte de nivell educatiu. Tanmateix, en totes les discutibles avaluacions periòdiques d’adquisició de coneixements, és constatable allò que els psicòlegs i sociòlegs anomenen l’efecte Flynn invers. L’efecte Flynn, teoritzat per Richard Hernstein i Charles Murray, al llibre The Bell Curve a partir de les recerques del politòleg neozelandès James Flynn, consistiria en l’increment constant del Coeficient d’Intel·ligència de la població general entre 2 i 3 punts per dècada entre 1938 i 2008. Els factors que ho explicarien, segons els investigadors, serien millores de caràcter mèdic i alimentari, d’una banda, així com l’escolarització universal i sistemàtica de la majoria de la població escolar, amb pràctiques de sistematització de continguts i l’habituació constant a desafiaments intel·lectuals que impliquen les diverses matèries escolars i la superació de proves constant. No obstant això, estudis recents com el de la universitat de Northwestern indiquen que en els darrers vint anys aquesta tendència s’ha capgirat i els indicadors comencen a davallar… si més no a occident (mentre que a l’Àsia, especialment a la Xina, continuen incrementant-se). Malgrat que no hi ha encara un consens sobre l’abast i els motius, s’especula que canvis en l’alimentació, l’estil de vida, l’abús de les xarxes socials, així com la degradació dels sistemes escolars (la deconstrucció de l’escola tal com l’enteníem) explicarien aquest canvi de tendència.
Precisament, la crisi de la institució escolar, al meu parer, és una de les causes fonamentals. Estem assistint en directe a una crisi de la professió docent. A Catalunya, segons un estudi de 2023 elaborat pel sindicat USTEC, el 36% dels docents s’estan plantejant abandonar la professió. A Estats Units és ja més de la meitat, un 55%. Al Regne Unit, al final de cada curs un de cada deu mestres plega directament i ja no torna mai més a fer classe. A França hi ha més places que aspirants a les oposicions a mestres. Segons un estudi publicat enguany per la UNESCO, es calcula que hi haurà, arreu del món, un dèfici de 44 milions de professors per l’any 2030. Més enllà de qüestions objectives: sobrecàrrega de treball, burocràcia kafkiana, baixos salaris, indisciplina a l’aula, s’instal·la un sentiment generalitzat de la pèrdua de sentit de l’ofici. Fa trenta anys, les regles del joc eren clares i la feina i el paper del professor eren clarament definides. Avui, molts dels qui llencen la tovallola ho fan perquè ja no saben exactament quina és la seva funció. Les tendències pedagògiques dominants, orquestrades des d’entitats com l’OCDE, el Banc Mundial o els lobbies de diverses patronals globals consideren que els professionals ja no han d’ensenyar, sinó assumir un seguit de funcions impossibles i contradictòries. De fet, arriben a plantejar l’obsolescència del coneixement, teòricament abastable a tothom a l’oceà d’internet, i plantegen una subversió de les funcions tradicionals de l’escola en base a ensinistrar els seus alumnes a un món canviant mitjançant la tecnologia o qualsevol moda per inversemblant que sembli. Potser el que els indiquen, en realitat, és preparar les noves generacions vers la precarietat generalitzada a què ens aboca el model econòmic neoliberal. I això es tradueix indefectiblement a desnaturalitzar la institució i els seus professionals. I això també es tradueix a preparar les classes mitjanes i treballadores al desclassament programat per una globalització on milions de persones, d’acord amb les revolucions tecnològiques presents, seran del tot prescindibles, si més no, pel que fa al treball formal.
Hi ha un altre fenomen que explicaria aquesta crisi educativa global, perceptible a Occident, i que contrasta amb la millora constant de les societats asiàtiques, molt especialment la xinesa: el desmantellament de les classes mitjanes. L’escola, tal com la coneixem, és a dir el sistema dissenyat al segle XIX a partir de les reformes de Humboldt pel que fa a l’ensenyament mitjà i superior a Prússia, i la creació de l’escola pública a França amb les reformes de Jules Ferry al darrer terç del segle XIX, esdevenia un instrument pensat per a disciplinar i il·lustrar classes treballadores (i adaptar-les a la disciplina fabril) i, mitjançant els mecanismes meritocràtics, ampliar les classes mitjanes. De fet, la pròpia institució escolar és creada i modelada des dels valors de les classes mitjanes, amb el seu llenguatge, hàbits, pràctiques i imaginari. Per això el fracàs escolar es concentra en determinats col·lectius socials. La lògica dels sistemes no valora tant alguns aspectes dels individus com la capacitat d’adaptació a un medi artificial. Aquesta ha estat tradicionalment una crítica legítima al sistema. El problema és que les alternatives no sempre han explicitat quina ha de ser la funció, i aquesta manca de definició ha fet que molts pedagogs alternatius no se n’acabin de sortir. I el problema avui, és que bona part d’aquest discurs crític amb la institució, en base a noves tecnologies dedicades a menysprear el coneixement, en el fons plantegen fer de cobertura ideològica del programa neoliberal.
En qualsevol cas, les societats occidentals estem caient en una espiral en què ensenyar i educar són conceptes que perden força (tan entrellaçats com estan, cauen a la mateixa velocitat) perquè la desestructuració social avança a un ritme implacable. El sistema neoliberal, agreujat en les darreres dècades per la tendència al tecnofeudalisme (concepte cisellat per Iannis Varufakis que descriuria un nou sistema feudal fonamentat en el control i vigilància de la majoria social des dels nous oligarques tecnològics) han comportat una desregulació general que faria fracassar qualsevol sistema sòlid. I els sistemes educatius ho eren. El declivi no només funciona per a institucions formals, sinó també per a d’altres més informals, com les famílies. Fenòmens com la immigració, el comunitarisme, l’individualisme, la inestabilitat familiar, la precarietat laboral, la degradació de la vida cívica i la creixent indisciplina social generarien un ecosistema caracteritzat per una mena de gran anòmia social. L’anòmia, concepte filosòfic cisellat per Émile Durkheim (un dels pensadors que ens feien llegir al magisteri dels anys vuitanta) seria la tendència a viure prescindint d’unes normes bàsiques i consensuades. Aquesta és la sensació de molts docents que pleguen: un sistema més o menys rígid, fonamentat en coordenades morals i materials, es desfà enfront generacions a qui costa reconèixer, i per tant, acatar normes objectives i universals.
La guerra entre els partidaris d’ensenyar i educar, continuarà, amb el grau d’estirilitat que comporta tota guerra de trinxeres. Les tendències socials –i la crisi social que vivim en aquesta època n’és la més preocupant- continuaran independentment de les nostres idees, prejudicis o desitjos. Estan desestructurant els sistemes educatius per facilitar la desestructuració de la societat. L’escola no sap on va, perquè la societat no sap on va, perquè les decisions econòmiques i polítiques del darrer mig segle ens han dut vers aquest fosc atzucac. Irrupcions de factors desestabilitzadors com les xarxes socials de segona generació o, més recentment, la Intel·ligència Artificial, no faran més que aprofundir el forat negre de la incertesa que marca el present i el futur. I això no farà més que créixer si renunciem a fer allò que tan bé els està anant als xinesos: la planificació econòmica, el control de l’economia per part de la societat, la concentració en crear institucions fortes, i fer un veritable debat per crear unes normes socials i educatives mínimament consensuades. A diferènia de la Xina, es pot intentar fer des de la democràcia. Tanmateix, servidor de vostès es mostra escèptic, perquè si hi ha una cosa on la Xina i Occident han coincidit és que les grans decisions que afecten a les nostres vides s’han fet al marge de la democràcia i de la discussió públiques.
