La setmana n’ha anat plena. I el ròssec es farà molt llarg. Són els dos casos judicials del moment: el Kitchen i el de les Mascaretes. Al primer episodi l’aleshores ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, va fer servir la denominada policia patriòtica per espiar el xofer del tresorer del PP, Luis Bárcenas, enfangat en la xarxa de la comptabilitat negra del partit. No se n’ha de sorprendre ningú: no és un misteri el fet que Bárcenas tinguera xofer. De porc, se’n ve de mena, i els porcs volen fer-se senyors amb els automòbils dels altres. Per contra, sí que és un misteri com és que Fernández Díaz va arribar a ministre. Diuen que Mariano Rajoy és molt més llarg del que sembla. Mentida!
El segon cas, més que episodi, és historieta. José Luis Ábalos, Koldo García i Santos Cerdán són la tríada corrupta que es pretenia enriquir amb adjudicacions públiques. Presumptament, es veu que convé dir-ne, encara que les proves gravades són bastant concloents. Ábalos, García i Cerdán haurien passat a la història dels afanadors de fireta si no arriba a ser perquè el primer i el tercer articulaven el cercle més estret de confiança de Pedro Sánchez.
El Partit Popular, la premsa de la corneta i el tabal i les togues neofalangistes pretenen posar el peu al coll del president espanyol a còpia d’arraconar-ne amics i parents contra les cordes. S’equivoquen. Almenys per ara. Sánchez ha perdut pes i ha guanyat ulleres blaves, però aguanta.
En el cas de les Mascaretes passa una mica com allò que tan bé va formular Kurt Cobain, sant pare de Nirvana: “Ser paranoic no exclou que et perseguesquen”. El fet que els cent mil fills de Sant Lluís acacen el trio de la benzina que van formar Ábalos, García i Cerdán no els fa innocents. A Espanya tothom és molt honrat, però les mantes desapareixen per dotzenes. I en tot cas, les converses gravades d’aquestes tres figures –que ells, òbviament, no reconeixen com a pròpies– són per a sucar-hi tres rotllos. Si la política espanyola tenia un nivell irrisori abans d’aquest nou lliurament, ara ha entrat al reialme de la mamarratxada. Santiago Segura hauria de patir. Les seues ficcions són els Pastorets contrastades amb la realitat.
El cas de Jorge Fernández Díaz també és de sainet. L’inspector de Treball es va unflar com una cua de paó quan va ser nomenat secretari d’estat per a les Administracions Territorials. El volum plumífer creixia a cada nova secretaria d’estat que ocupava i va arribar a ser immens quan Rajoy li va oferir el càrrec de ministre d’Interior. Fernández Díaz va entrar a la mola del passeig de la Castellana número 5 com el general Pavía al Congrés. Què li havia d’explicar a ell Gaspar Melchor de Jovellanos? Jorge Fernández Díaz feia claqué pels corredors del ministeri i es pensava que des d’allà podria controlar Espanya, humiliar Catalunya i fixar el preu del barril de Brent. El nou ministre va pretendre dirigir la policia patriòtica a gust i a discreció. Però el Regne Unit d’Espanya no és el Regne Unit de la Gran Bretanya i el Bombero Torero no treballa encara per a l’M15. El resultat? Un rosari –mai més ben dit– de disbarats en què ha acabat desfilant tota la processó del Corpus espanyol amb el ministre al davant tocant la gaita.
Una vegada Mariano Rajoy, en una reunió amb diputats catalans, els va negar que hi haguera cap “operació Catalunya”. Va començar a traure del calaix retalls de premsa –no del Marca– de casos judicials on hi havia implicats càrrecs del PP. Amb això l’expresident volia subratllar la independència del poder judicial, “que actua com ha d’actuar amb tothom sense excepcions”. Algun despistat s’ho podria creure ara, quan passen pel banc dels acusats socialistes i populars coincidint en el temps.
Però això és, senzillament i plana, mentida. Perquè la policia, els jutges i els fiscals només investiguen les clavegueres de l’Estat quan espanyols reconeguts i acceptats com a tals n’han estat víctimes. Quan l’espiat, l’escorcollat, el perseguit o el desbudellat ha estat l’independentisme català no es mou ni Temis ni Astrea. Ni Zeus. No hi ha justícia que valga.
Totes les denúncies que han estat presentades en casos flagrants de conculcació de tota mena de drets fets en nom de la pàtria i de la integritat territorial de l’Estat contra catalans han estat menystingudes i arxivades amb displicència o amb desdeny. No per sabut cal deixar de repetir-ho. La justícia espanyola s’inhibeix o s’implica per a mal quan la víctima és un espanyol que no vol ser-ne.
I no se n’amaguen. I accepten que la raó de l’estat és l’única que cal considerar contra la discrepància nacional, encara que els servidors de l’estat siguen Pancho Villa i la seua banda. Convé tenir-ho en compte aquests dies. Perquè alguns mitjans i alguns representants d’aquesta raó d’estat pretenen demostrar amb aquests dos casos que no hi ha excepcions, que tot és homologable i democràtic. Que Espanya és un estat de dret. Ens ensenyen el cul i els mirem el dit.
