Quan es van segellar els pactes d’ERC i Junts amb Pedro Sánchez, ara fa un any i escaig, ja era clar que el PSOE no tenia a penes cap pont amb la judicatura per garantir l’aplicació immediata de l’amnistia. Només tenia, i se suposa que encara té, la carta del TC, on de tota manera hi pot haver una batalla interna de resultat incert. Però ara ja no és només que la Moncloa no tingui influència sobre els jutges, és que els jutges volen fer-ne caure l’inquilí, i han començat per la seva dona i el seu fiscal general. Arribat aquest punt, l’única cosa que li sembla al PSOE que pot fer és intentar salvar la relació amb els independentistes catalans –els necessita per conservar la majoria de la investidura– indultant-los, anul·lant des del Consell de Ministres la part de condemna que els queda. Així deixarien d’estar inhabilitats Oriol Junqueras i Jordi Turull. Una solució que fa temps que es cuina i que ja ha entrat en la fase decisiva. El problema per a Pedro Sánchez és que, una vegada més, els interessos d’ERC i de Junts col·lideixen també en aquest cas.
Junqueras té pressa per posar fi a la seva inhabilitació perquè vol ser candidat a les pròximes eleccions a la Generalitat. Per a Turull, en canvi, és una qüestió menor, perquè el seu partit ha optat per una fórmula en què l’actiu electoral és Carles Puigdemont i no ell, que està destinat a la gestió orgànica de Junts. Tot el que no sigui permetre a Puigdemont una total llibertat de moviments, inclosa la possibilitat d’accedir a càrrecs, no serveix de res als juntaires. Per tant, la seva estratègia davant els nous indults és la confrontació. Fins al punt que Turull ha escrit al ministre de Justícia una carta per demanar-li expressament que el deixin fora d’aquest pla. L’ha escrit i l’ha publicitat, que és la part més important.
Aquesta dissonància fa inútil per a Sánchez –no en té prou només amb ERC, també necessita Junts– la jugada dels indults, que a més a més li comportarà desgast per la banda espanyola. No seria, per tant, una jugada mestra. Però la posició de Junts no és una simple negativa a aquests indults per diferenciar-se d’ERC, sinó un recordatori de l’exigència d’una solució per a Puigdemont que no sigui passar per les mans del Tribunal Suprem. Aquest ‘no’ a l’indult és un ‘no n’hi ha prou’. Va quedar clar en l’entrevista al president a l’exili al 3cat abans de Nadal, en què va parlar d'”amnistia política” per reclamar, per exemple, que Salvador Illa es desplaci a Brussel·les per reunir-se amb qui hauria de ser el cap de l’oposició. Així s’evidenciaria que, contra el que diuen els socialistes, res s’ha normalitzat.
La posició de Junts és, com sempre, més molesta per al PSOE que la d’ERC. Però igualment la formació de Puigdemont continua fent passar la seva acció política pels tractes amb els socialistes espanyols sense obtenir-ne gairebé res.
L’independentisme amb representació parlamentària però sense poder institucional s’ha de plantejar de manera urgent si és viable continuar-se comportant com si governés. Mentre tenia responsabilitats a la Generalitat, havia de buscar l’equilibri entre la gestió del mentrestant i l’objectiu de la independència que se suposa que defensa. Ara l’únic mentrestant és el de Pedro Sánchez. I Junts i ERC han de decidir si val la pena enfonsar-se amb ell.
