Fa uns dies, el professor de Relacions Internacionals John Mearsheimer impartí una conferència a Austràlia on feia la mateixa anàlisi del conflicte israelià que sostinguérem en aquestes mateixes pàgines l’octubre passat. Després de set mesos de guerra oberta, l’escalada del conflicte s’ha desenvolupat tal com vàrem predir i Netanyahu ha portat el seu país a una posició de fragilitat i d’aïllament que sols pot qualificar-se de derrota. Encegat per la força bruta, ha desplegat una violència embogida de magres resultats, mentre que els seus enemics continuen escalfant, perquè el seu objectiu és allargar el conflicte per obtenir una victòria per extenuació. La impaciència i la precipitació, com sempre, han marcat les decisions de l’anomenat bàndol occidental.
El veredicte pot sorprendre a molts, perquè és fàcil cometre l’error de pensar que una guerra es guanya matant molt, quan vèncer a un conflicte significa assolir els objectius sense suportar costos majors que els beneficis obtinguts. La meta de la invasió terrestre de Gaza era esclafar Hamàs, o com a mínim els seus líders, i restablir el sentiment de seguretat de la població israeliana; però, avui dia, aquesta fita no s’ha assolit. En primer lloc, el control sobre el nord de Gaza no és tan efectiu com publicita l’IDF i de forma continuada els seus batallons han de tornar a netejar novament les zones que, suposadament, ja eren segures per haver eliminat tots els combatents enemics.
És cert que les baixes israelianes als combats terrestres són inferiors a les esperades: 293 morts, però per minimitzar aquest nombre s’ha desfermat una campanya de bombardejos massius que ha provocat unes xifres esgarrifoses de morts civils. Per altra part, el balanç total des del set d’octubre és més tràgic: 644 morts. Sols trobem magnituds majors a la Guerra del Yom Kippur el 1973, fa cinquanta anys, i, per exemple, la guerra del Líban de 2006 sols suposa la pèrdua de 121 soldats per a les IDF. La imatge d’indestructibilitat de l’exèrcit israelià està seriosament compromesa.
Per altra part, les estimacions sobre Hamàs és que manté més del 40% de les seves tropes operatives, uns 10.000 milicians. Això significaria l’eliminació d’uns 14.000, principalment, via bombardejos indiscriminats. El problema per als israelians és que aquesta estratègia ja no serveix per destruir-los i l’entrada a Rafah exigirà, finalment, el combat directe, cos a cos. L’IDF ha evitat aquesta situació en tot moment conscient que la seva infanteria formada per reservistes i soldats no professionals, tot i l’equipament tecnològic d’última generació, sols poden fer un paper galdós que evidenciï la seva inoperància. De fet, la prioritat de Hamàs és publicar vídeos mostrant la feblesa dels israelians per encoratjar la resistència i convèncer Hezbollah i l’Iran d’entrar a un conflicte directe.
La vulnerabilitat militar d’Israel es deu a la seva aposta per l’armament d’última generació. A un sistema capitalista, tots els incentius econòmics afavoreixen la creació d’armes cares i complexes, perquè les empreses i els intermediaris tenen més marges de benefici produint-les. Així mateix, a un sistema democràtic sempre és més fàcil desenvolupar línies de defensa on la tecnologia substitueix el factor humà: hi ha menys baixes pròpies i és necessari mobilitzar menys joves. Per tant, el malestar i l’oposició a l’increment de la despesa militar és menor, perquè necessites menys recursos humans.
Per aquesta raó, el servei militar obligatori a Israel consisteix ara a fer tasques de vigilància mitjançant drons i càmeres de seguretat o de policia en els controls de pas de la població paletista. Hamàs i Hezbollah eren amenaces que podia contenir l’exèrcit professional i la mobilització general, sempre impopular, es considerava que ja no seria necessària. Resoldre aquest garrafal error estratègic demana trenta anys, tota una generació, i serà difícil d’implementar per la seva impopularitat, especialment perquè ara, a diferència de fa setanta anys, molts dels seus ciutadans amb doble nacionalitat ja no senten que l’únic lloc segur per a ells és Israel. Si el futur és viure permanentment en estat de guerra, a una societat militaritzada i un Estat inviable econòmicament sense ajuda externa, molts decidiran traslladar les seves famílies a un altre indret.
En segon lloc, el front militar contra els Houthis i Hezbollah tampoc avança satisfactòriament. La situació amb els Houthis, a hores d’ara, es pot considerar d’empat, que és una gran victòria per a un minúscul i subdesenvolupat país que s’està enfrontant a una coalició integrada per totes les potències occidentals. Hezbollah, per la seva part, no ha fet més que escalfar i ja ha infligit una greu derrota a Israel, incapaç de garantir la seguretat dels assentaments del nord, que han sigut evacuats i, probablement, no tornaran a ser repoblats. Si en algun moment decideixen sumar-se a la partida, Israel necessitarà la intervenció directa dels Estats Units per defensar-se: sols no poden enfrontar-se contra Hamàs i Hezbollah alhora.
Finalment, els intents per escalar contra l’Iran i provocar una guerra directa que arrossegués els nord-americans al conflicte han fracassat. Teheran no ha caigut a les provocacions i ha demostrat que la vulnerabilitat israeliana davant dels atacs amb míssils i drons. Sense la col·laboració de totes les potències occidentals, a més d’Aràbia Saudí i Jordània, Tel-Aviv està perduda. Israel no s’havia trobat mai a una posició tan feble, incapaç de defensar-se per si mateix i totalment dependent dels seus aliats. Molts poden pensar que els aliats demostren que ets fort i sempre hi seran, però si saps una mica d’història, pots intuir que no hi ha aliances eternes. Així mateix, dependre tant dels Estats Units incentiva els seus enemics, com la Xina i Rússia, a ajudar als teus enemics. Com més ajudi Washington a Tel-Aviv, més ajudarà Beijing a Teheran.
Per tant, el balanç estrictament militar no és gens favorable a Israel; però el diplomàtic és un absolut desastre. La causa a la Cort Internacional de Justícia avança inexorablement i augmenta el seu aïllament internacional, mentre que al Tribunal Penal Internacional s’ha iniciat un procés que significarà la total ruptura del govern Netanyahu amb els països europeus. L’única salvació que tenen és un triomf dels seus aliats d’extrema-dreta amb l’esperança que els moviments etnonacionalistes facin esclatar l’arquitectura de la Unió Europea i els organismes internacionals. Al cap i a la fi, la gran contradicció sobre la taula és que, des d’un punt de vista del dret internacional, el projecte universalista de la Unió Europa, on la primacia roman als tribunals internacionals, i l’Estat d’Israel com un estat exclusivament jueu són del tot incompatibles i, en conseqüència, el distanciament o la radical transformació d’un d’ells s’ha de produir. Tard o d’hora, aquesta tensió s’havia de fer palesa.
