L’ajuntament de Palafrugell ha eliminat del programa oficial la cançó El meu avi, que cada any tancava la tradicional cantada d’havaneres de Calella. L’alcaldessa de la població, Laura Millán del PSC, s’ha esforçat a protestar que no havien exercit cap prohibició, sinó simplement havien modificat tria per al finale del festival, després de parlar amb els grups de cantaires que hi ha de prendre part. Però la polèmica està servida. És evident que ni l’alcaldessa ni els grups participants no tenen l’autoritat reconeguda per prohibir cap peça musical, i de fet segurament ho comprovarem als minuts finals de la cantada, quan amb tota probabilitat els espontanis de torn improvisaran, entre els assistents, un cor a capella de la peça exclosa.
El que ens ha demostrat el govern municipal, i encara acabarem de veure en els dies que vindran, és que la correcció política i les arts no sempre casen bé. Perquè el motiu de la supressió no és altre que les informacions recents sobre l’autor de la cèlebre peça que acaba amb aquell clamorós Visca Catalunya, Visca el Català. En un recent documental de tv3, el músic Ortega Monasterio va ser retratat com a soci d’un club de prostitució que incorporava negocis amb menors. Alguna altra acusació sobre el mateix assumpte ja havia estat arxivada fa anys, en vida del compositor. No cal dir que es tracta d’acusacions greus, i que si fossin certes afectarien la imatge pòstuma del músic. Però afectarien la qualitat o l’estima popular per El meu Avi? No està tan clar. Sigui com sigui, el consistori empordanès s’ha volgut curar en salut i han decidit que el més apropiat és eliminar del repertori l’esmentada obra.
Ignoro si l’alcaldessa, mestra de professió, aplica als seus alumnes el mateix criteri, el de suprimir les creacions d’autors problemàtics o sospitosos d’ètica qüestionable. Potser a les aules, i tractant-se de menors, es podria arribar a justificar que totes les eines pedagògiques haurien de ser moralment irreprotxables. Però fins i tot en el món de l’ensenyament, seria difícil salvar a molts dels artistes i personatges de la cultura, i és d’imaginar que els nois i noies acabarien amb una llista ben exigua de creadors permesos, en contrast amb una llista ben llarga de creadors demonitzats. No sembla un criteri ni gaire factible ni gaire raonable. I si als centres educatius convindria separar al màxim els autors de les respectives obres artístiques, per tal d’evitar un fals paternalisme acompanyat de llistes maleïdes, no us dic el que seria aconsellable en un festival de música popular, clarament noctàmbul i adreçat a un públic de persones fetes i dretes. Els nois de Calella s’ho haurien de pensar molt millor o acabaran cremats pel cas.
Permeteu que regali a les autoritats de Palafrugell, i a tots aquells que vulguin rumiar sobre el tema, una breu mostra de músics contemporanis acusats de vides depravades o llicencioses o directament criminals. Algunes de les acusacions posen la pell de gallina, i si bé en alguns casos van acabar en sentències condemnatòies, en d’altres, com seria el cas d’Ortega, no va ser així. Sens dubte, molts recordareu les acusacions de violació que van pesar sobre Bob Marley, les imputacions d’abusos sexuals amb menors a David Bowie, i els càrrecs contra Eric Clapton, que va tenir una relació amb una noia de 17 anys, empenyent-la a l’addició a la heroïna i a la mort per sobredosi -o l’admissió per part del mateix Clapton que havia forçat la seva dona a tenir sexe.
Són ben conegudes les acusacions d’assetjament i abusos sexuals que pesen sobre Plàcido Domingo, o els escàndols de Michael Jackson, relacionats com a mínim amb sis menors. Per no parlar del cas de Jerry Lee Lewis, bígam reconegut, i responsable d’abusos que van portar la seva cinquena dona a la mort; o Led Zeppelin, que va fer segrestar una noia de catorze anys i la va mantenir reclosa durant anys; o el també cas cèlebre de John Lennon, denunciat per abusos a la seva primera dona, per apallissar altres dones, per fer comentaris homofòbics i antisemites i per l’abandó del seu fill Julian. I James Brown, que s’endú la palma, amb pallisses contra una parella menor, agressió una altra que va empènyer escales avall quan estava embarassada, pallisses a la seva tercera dona amb una barra de ferro i trets a boca de canó, i amb diverses dones, abusos i assetjaments continuats, amenaces amb armes de foc, violacions…
La llista podria ser interminable. Ara haurem de deixar d’escoltar, cantar i recomanar Tears in Heaven? Ja no ballarem mai més amb els compassos rítmics de I Feel Good? Prohibirem Billie Jean? Censurarem Great Balls of Fire o No Woman no Cry? La vila de Palafrugell pot prometre que esborrarà la cançó Imagine de qualsevol festival, festeta de final de curs, casal de colònies o convit de noces? I això només per citar un grapadet de músics moderns triats, arxiconeguts i aclamats. Bandejarem una part tan important de la nostra memòria melòdica? O només posarem a la llista maleïda els de casa, els que canten en el nostre idioma i fan visques al país i a la nostra terra? Ens ho poden explicar els responsables de la cantada d’havaneres de la incomparable Calella de Palafrugell?
