M’ha cridat l’atenció la manera en què l’empresari basc i president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, Antonio Garmendía, ha reaccionat a la possibilitat que s’obligui per llei a les grans empreses i a algunes administracions a atendre també en català a la resta de l’Estat, no tan sols a Catalunya o a les comunitats catalanoparlants. Garmendia ho ha trobat una barbaritat i ha posat l’excusa que això comportaria costos per a les empreses i que és una mesura que pertany a la tendència dels Estats europeus a generar normes i més normes. Però el que era interessant era el to de perplexitat amb el que ho deia, com si se li estigués plantejant una cosa absolutament absurda, sense cap ni peus, que no passa enlloc del món, una excentricitat que en el fons respon només a una lògica partidista: la necessitat de Pedro Sánchez de fer concessions forassenyades als independentistes catalans per a continuar governant i aprovar els pressupostos. I al final, no ha pogut més, i ha deixat la qüestió dels costos afegits i el problema de la hipernormativització de banda i ha tret el sant cristo gros de sempre: això no té sentit perquè per a alguna cosa “existeix un idioma que es diu espanyol”. Aquesta idea de l’absurda concessió als independentistes la recullen també, amb molta agror, alguns dels principals diaris de Madrid i fins i tot la televisió autonòmica madrilenya.
Fa anys, en un viatge al Canadà, una de les coses que em va cridar més l’atenció va ser que bona part de la retolació pública tot el país, no tan sols al Quebec, estava i està en anglès i en francès. Fins i tot en províncies on no hi ha pràcticament població francòfona. Al Quebec i a les zones de forta població francòfona també hi ha retolació en anglès, però en tot l’Estat els productes han d’estar etiquetats en les dues llengües i les administracions tenen l’obligació per llei de poder atendre també en totes dues. Certament, la situació és complexa i objecte de debat, no tot són flors i violes, però les lleis apostes pel bilingüisme en tot l’estat, tot i que la major part dels seus habitants són de fet monolingües, en anglès o en francès (o precisament per això!). En qualsevol cas, per algú que venia de la península Ibèrica i que sap quina és la presència del català en l’Espanya castellana, la considerable presència del francès en el Canadà de majoria anglòfona resultava tota una sorpresa.
Quan ara he llegit que a Madrid troben absurd i incomprensible que s’hagi de fer servir el català fora de Catalunya –Garmendia ha dit que aquesta obligatorietat per llei ja seria una barbaritat fins i tot en el cas que afectés només Catalunya- he recordat algunes converses amb amics quebequesos sobre el seu per a mi sorprenent bilingüisme per llei (no del tot simètric) a tot l’Estat, zones de majoria anglòfona incloses. Segons em comentaven ells, aquest bilingüisme no formava part de l’agenda independentista, sinó més aviat de l’agenda federalista per rebatre el desig d’independència quebequès. No era una estació cap a la independència –si el teu programa és marxar, t’importa un rave el que farà l’Estat d’on te’n vols anar- sinó un argument molt de fons dels federalistes per dir als quebequesos que era possible un Canadà on es trobessin còmodes, sense haver-ne de marxar. El concepte és que el Canadà era, com a Estat unitari, un pacte entre la comunitat anglòfona i la francòfona, i que totes dues eren constitutives per igual de l’Estat canadenc. Per entendre’ns, Canadà no seria un estat que els anglòfons haguessin imposat als francòfons, sinó un acord entre iguals. I, per tant, les dues comunitats lingüístiques –i també les altres comunitats lingüístiques originàries, però això ja resultava més complicat- havien de ser tractades igual. Oi que hi ha rètols en anglès al Quebec? Doncs hi ha d’haver rètols en francès a Alberta? Totes dues són llengües canadenques. No n’hi ha una que és el canadenc i l’altra la llengua d’una minoria, només per a ella. Certament, això és més fàcil de dir que de fer. I és més problemàtic en la pràctica que en la teoria. Però el concepte és aquest. I als independentistes tampoc li desplaïa del tot: si l’estat és un pacte entre dues comunitats, un acte de voluntat, és reversible: els pactes, tal com es fan, es poden desfer si ho volen els qui han pactat. En canvi, les sagrades unitats de la pàtria tenen vocació d’eternitat i són irreversibles i impermeables a la voluntat dels ciutadans.
No és sorprenent, però és significatiu. Allò que al Canadà és una estratègia per dir-ho així conta la independència aquí es presenta com una imposició absurda de l’independentisme. Hi torno: que es parli català a Madrid o a Sevilla no és un objectiu polític independentista. Si te’n vols anar, la teva preocupació no és que es parla a l’altra banda, de la que vols marxar. Jo crec que és un objectiu, això sí, del catalanisme cultural: com més visible i necessària sigui la llengua, millor. Tot i que personalment em preocupa més si es parla català a Catalunya que si se’n parla a Sevilla o a Brussel·les (però que se’n parli a Sevilla o a Brussel·les pot ajudar a fer que se’n parli a Catalunya!). Però en la reacció sorpresa que vol presentar com a absurd i antinatural a Espanya allò que és normal i fixat per llei al Canadà és indicatiu de l’existència de dos discursos antagònics sobre la relació de les llengües. Al Canadà, en teoria, les llengües pacten en situació d’igualtat. A Espanya s’imposa la desigualtat, una per sobre i obligatòria per a tothom, una per sota i com a molt –si no es passen- només per als aborígens que la parlen. La llengua del pacte o la llengua de la conquesta. Garmendia troba aberrant a Espanya el que un anglòfon contrari a la independència quebequesa trobaria normal i desitjable al Canadà. I troba que fer-ho és una concessió inadmissible als independentistes, quan de fet el que dona arguments a l’independentisme és ell: si dins d’Espanya el català no serà respectat, caldrà sortir d’Espanya perquè se’l respecti Ben bé al contrari de l’argumentació canadenca.
No critico gens a qui, a Espanya, nacionalistes catalans i un govern espanyol que està disposat a comprometre’s de paraula a coses en què no creu en absolut, perquè sap perfectament que al final no passarà, que no ho acabarà complint, promouen una legislació perquè algú et pugui atendre en català a Madrid o a Sevilla. A veure què passa. Només subratllo que si tenim el Canadà al cap, les reaccions a aquest anunci ens parlen de com són de deferents en un lloc i l’altre les concepcions del paper de les llengües i del paper polític del pacte o de la imposició. Dit en altres paraules, que en són de diferents i contradictòries les concepcions dels fonaments de la democràcia.
