Les guerres culturals dels darrers anys van devastar el debat públic. L’arribada de Trump a la presidència de la Casa Blanca ha capgirat completament l’ordre polític. Una marea de polarització, especialment intensa en el si de les noves generacions han desestructurat les antigues categories ideològiques globals. Es pot dir que els problemes actuals, a còpia de posicionaments irreconciliables i d’un malestar com més va més evident i existencial són els fills no desitjats de l’aparellament atzarós entre el neoliberalisme i la globalització triomfants de les darreres dècades, quan ja és evident la sensació que hem perdut el control de la situació. I que vivim sota una lògica ben diferent de la de fa relativament poc temps, malgrat que no tinguem encara prou perspectiva ni lucidesa per comprendre-la.
El resultat: la sensació que els analistes, els partits, els intel·lectuals, els politòlegs circulen com pollastres sense cap, recorrent a tòpics, frases fetes i comodins conceptuals per orientar-se en un món on tota coordenada ideològica ha saltat pels aires. És com si ens haguéssim petat el GPS que ens permetia entendre, si més no mínimament, en què consistia allò de l’esquerra i la dreta. Ens ha tocat viure una era de moviments tectònics que modifiquen els mapes, i també, de proliferació d’espècies invasores oportunistes. Termes habituals en la conversa política vigent com “populisme”, “bonisme”, “comunisme” o “feixisme” poden resultar còmodes i tranquil·litzar la consciència de qui els emet (amb explícita voluntat de remarcar un “nosaltres” i “ells”), alhora que resulten ineficaços, una inútil andròmina que no defineix exactament l’adversari ni descriu les seves idees i que banalitza les tragèdies històriques. De fet, i en aquest context de polarització tan extrema, titllar amb els pitjors adjectius l’adversari polític potser tranquil·litza la consciència i cohesiona la tribu militant, encara que no impedeix, ans al contrari, que s’estengui aquest espai difús de ressentiment arreplegat al voltant d’individus com Trump, Lepen, Orriols o Milei, amb les seves idees mutants i no necessàriament coherents.
Davant d’aquest tsunami polític i social, la majoria de respostes polítiques semblen inadequades, inútils, probablement ingènues. Des de la perspectiva d’un conservador de dretes, no entenen la radicalitat dels nous plantejaments tecnofeudals d’aquestes propostes polítiques que podrien ser simbolitzades per personatges com Elon Musk: una mena de nihilisme moral, un capteniment polític psicopàtic segons el qual unes elits escindides del cos polític i social, només viuen per desresponsabilitzar-se narcisisticament de la societat a còpia de deixar de pagar impostos i de destruir aquells elements cohesionadors (sanitat, educació, pensions, serveis públics) que són els que atorguen legitimitat als estats i les institucions. I que, per contra, només viuen obsessionats amb certa voluntat de control d’acord amb la repressió policial i al domini de la tecnovigilància i manipulació que confereixen les xarxes socials, i que manipulen als sectors conservadors, per exemple, en qüestions sobre l’avortament, no perquè hi estiguin realment en contra, sinó amb la deliberada voluntat de fer-ne una bandera que pugui ferir l’adversari polític, com a estendard de la guerra cultural que han desfermat sense quarter. Un conservador de dretes de matriu cristiana hauria d’estar escandalitzat per individus com Milei, o el polígam Musk, o per l’escassa exemplaritat moral de bona part dels líders polítics que encapçalen aquests espais (potser amb l’excepció del vicepresident Vance). Aquesta mena de neoliberalisme extrem que caracteritza aquesta emergent proposta política ha assumit una agenda destructora de la família, un bandejament de la religió (amb contradiccions evidents entre valors cristians i pràctiques neoliberals) i que banalitza el nacionalisme, més concentrat en elements simbòlics que en una veritable voluntat de reconstrucció nacional, de generar un sentiment de pertinença a la comunitat. Al cap i a la fi, les polítiques practicades més aviat divideixen, més que no pas cohesionen la nació.
Les esquerres, per la seva banda, ha decidit empetitir el seu espai. Sense una veritable capacitat per comprendre la magnitud de la tragèdia, aferrat als seus símbols, mantres, consignes i desqualificacions genèriques a tot aquell que no s’abraci a una enrevessada ortodòxia, mira de replegar-se internament a partir de la puresa ideològica. Com explica una frase que circula per les xarxes, per a molta gent existeixen dues escoles filosòfiques, “la meva, i el feixisme”. Ha renunciat a tractar qüestions polèmiques: els inconvenients de la immigració, els límits de la multiculturalitat, la necessitat de conjugar propietat amb benestar, la idea que la seguretat pública és un factor que beneficia sobretot els més vulnerables i que és necessari un ordre que impliqui protegir la societat dels delinqüents, a acceptar la diversitat ideològica o el fet innegable que la majoria de la societat tendeix a un conservadorisme tolerant en matèria de moral sexual. L’esquerra defuig el combat polític per certa por a la legitimació d’algunes concepcions polítiques que no accepta, per temor “del que diran”. Això vol dir cedir el centre del tauler polític, no pas a la dreta, sinó als oportunistes polítics i als demagogs. I s’arreceren al búnquer de la seva puresa de sang ideològica, tot fent el seu espai polític cada vegada més petit i reduït, facilitant que la gent normal n’acabi fugint, i que els que es quedin o hi vulguin ser acceptats ho tinguin més difícil que si fessin unes oposicions a notaria. I havent d’aprendre, per cert, uns continguts polítics farcits d’incoherències i contradiccions, per exemple, l’enaltiment de l’agenda queer que compatibilitzen amb l’aferrissada defensa d’un islam patriarcal i clarament hostil contra les llibertats individuals. L’efecte és conegut: mentre es fa més ferm un activisme petri i cohesionat per una minoria de convençuts, també ho fa el seu aïllament polític i social. L’esquerra va iniciar les hostilitats en les guerres culturals fa una dècada. Ara s’han atrinxerat, i amb la seva aversió a participar en la discussió pública per no haver de fer front a llurs contradiccions, han cedit la iniciativa a l’enemic.
Començàvem parlant d’aquest nou ordre polític i social carregat d’amenaces i perjudicis per a la majoria. Perquè és obvi que les coses que fa Milei a l’Argentina o Trump als Estats Units fa més difícil i incerta la vida de la gent normal. Tanmateix, més enllà de certes litúrgies del segle XIX amb manifestacions, manifestos i protestes, no s’hi està fent una oposició efectiva. I no es fa perquè no s’estan analitzant correctament els problemes i desafiaments contemporanis que implica la destrucció dels mecanismes democràtics de les societats occidentals, incapaces d’enfrontar-se a les noves oligarquies tecnofeudals i financeres, i com se cedeix el terreny a uns mercats nihilistes que han generalitzat la pornografia emocional com a arma de destrucció massiva. El neoliberalisme va consistir en la desregulació de l’economia, encara que també de la mateixa societat civil, i la subjugació de la política als interessos econòmics financers. Qualsevol intent de revertir la situació passa necessàriament per la renacionalització de les societats, això és l’enfortiment de les institucions, tant les polítiques (partits, sindicats, batllies, serveis públics…) com socials (les famílies, les comunitats veïnals, els espais de treball, els mitjans de comunicació…) cosa que implica buscar també certa homogeneïtat en el si de cada nació. I entendre que la puresa ideològica només genera una endogàmia. I ja sabem quina mena d’efectes causa l’endogàmia…
