Puigdemont ha trencat les “eleccions regionals” que Aragonès havia dissenyat com una jugada mestra i una sortida desesperada.
És possible que Sánchez hagi participat, d’alguna manera, en un càlcul electoralista i partidista força ben plantejat, llevat d’un detall fonamental: no van tenir en compte el factor Puigdemont. No han entès encara Puigdemont, amb tots els seus defectes, errors, mancances i contradiccions.
Això va del destí, de la història i de la pàtria. Amb totes les escorrialles i misèries de partit que toqui, perquè la política real, humana, no fa olor precisament de Chanel 5. Amb vacil·lacions, concessions, dubtes, pactes impresentables, egoismes… Però ningú no aguanta tot el que ha passat Puigdemont al llarg d’aquests anys d’exili i persecució sense una idea profunda del destí i de la pàtria. Ni tampoc sense una voluntat de ferro, la d’aquell que podrà cagar-la moltes vegades, però no està disposat a rendir-se mai.
Això el fa un mite, un déu, un immortal? No, ni de lluny. Ja sabem que és ben bé humà, com tots. Però, tot i no conèixer-lo de prop, malgrat haver-lo estudiat força, no és ni just ni intel·ligent menystenir les seves motivacions profundes, la seva força interior. D’aquí que sigui l’enemic número 1 d’Espanya, el personatge més odiat i ridiculitzat, el dimoni que serveix per excitar i intoxicar l’Espanya espanyola, malalta d’odi i de nacionalisme agressiu, massa cega per veure qui li està robant realment el futur.
I vet aquí que “el fugado de Waterloo” trenca esquemes, es llança a la piscina, es posa una armilla salva-vides per si de cas (tornaré si puc ser investit) i repeteix la jugada una vegada més, sense desenganxar-se del seu partit (seria una estupidesa) però també sense acabar de situar-se per damunt dels partits. Té tota la lògica del món, sí, però la grandesa és una altra cosa. Ja anirem veient com evoluciona fins al 12 de maig i les setmanes següents…
Però, per a què trenca esquemes? Aquesta és la gran pregunta: per fer exactament què, quan i com.
Ell sabrà quines són les seves raons, que evidentment no explicarà del tot: la política, en part, és com el pòquer. La clau és descobrir de què va cada jugador i quines són les seves cartes.
I consti, per a malpensats, que sí, que he votat Puigdemont unes quantes vegades, al marge de Junts, i que ara per ara no el penso votar: mereix tot el meu respecte, no tota la meva confiança.
Tanmateix, quina és la millor carta de Puigdemont? No tinc cap bola màgica, però sí dos dits de seny…
La millor carta que té és l’empat. Qui es pensi que en dos mesos farem la independència o que en quatre dies ens deixaran fer un referèndum, que vagi somiant truites. El millor resultat possible, ara mateix, és l’empat. I aquesta carta només la té Puigdemont. Si la juga bé i del tot, guanyarà.
L’empat amb tots els poders espanyols, tots, que estan intentant destrossar Catalunya i acabar amb Puigdemont, el símbol més emprenyador d’una lluita desesperada, una mica derrotista, sí, però també infinitament tossuda. Empatar és aquesta cosa estranya, poc excitant, que està fent avançar l’oficialitat del català, a empentes i rodolons, mentre destrueixen l’educació o la llengua al carrer. Empatar és una amnistia poc gloriosa o definitiva, però disruptiva. Empatar és que es presenti a les eleccions regionals per trencar el marc regional. Empatar és complicar la vida als estrategs i als peons de la guerra judicial i de la violència paramilitar disfressada de policial.
Però, sobretot, empatar és retornar totes les hòsties de l’u d’octubre i dels darrers set anys, una per una.
I també les hòsties de molts, molts més anys enrere. Tots els diners i tots els futurs robats. Totes les humiliacions colonials. Totes les traïcions. Totes les ofenses. I fer-ho pacíficament, sense cap mena de violència, cosa que no significa sense tensions, per molt que vulguin construir la immensa mentida del terrorisme, dels patis de les escoles, de la divisió o dels adoctrinaments i tantes altres falsedats propagades per un periodisme espanyolista que defeca cada dia sobre els principis més elementals del periodisme i de la veritat.
Aquesta pot ser l’arma secreta de Puigdemont. L’empat. No la venjança, que no porta enlloc, però sí aquell moment en el qual diem ja n’hi ha prou i ja és hora que us comenceu a menjar tota la porqueria que ens heu llançat al damunt i pagar tot o una part del mal que heu causat.
Després de l’empat, ja ho anirem veient. Si això acaba en un empat raonable, d’aquells que no són ni blanc ni negre, amb victòries i derrotes que culminen en un matx nul, haurà estat una victòria èpica. No està feta, ni de bon tros. Però no és impossible. L’empat és la porta a una nova dimensió, si no l’espatllen el miserable partidisme, la hipocresia i la rendició implícita que han enfangat el país. I si no ho espatlla Puigdemont.
