Feia uns dies que havia anat a veure la darrera d’Almodóvar i dijous, quan començava a donar voltes al tema de l’article d’aquest cap de setmana, pensava que el faria sobre el meu desconcert amb relació al guió de la pel·lícula. Sí, perquè les interpretacions de les dues actrius espectaculars, però o jo no vaig entendre en el seu moment Todo sobre mi Madre, o al director li ha caigut la mare, o no era veritat, que Pedro Almodóvar coneixia tant les dones i en parlava tan genialment a les seves pel·lícules.
No havia acabat de decidir si escrivia sobre Almodóvar o no, quan entre dijous vespre i divendres Errejón ocupava amb obscenitat totes les notícies de tots els mitjans de comunicació: ell i tants altres polítics demanant comptes al partit, com si de partits anés la cosa, com si ser un agressor fos més possible o menys segons el partit polític.
Rumiant si escriure sobre patriarques, doncs, i sobre quin, de sobte, he vist clar que sobre qui val la pena escriure és sobre Cristina Fallarás: dona, mare, casada amb una altra dona, professional versàtil i sàvia, periodista transparent i independent i, sobretot, feminista. D’ella vaig aprendre la brillant definició del feminisme que més m’encaixa sempre: “el feminismo es un movimiento político, universal y solidario”.
Cristina Fallarás va obrir fa uns anys el seu compte de Twitter a totes les dones del món que en volguessin fer ús: en només catorze dies el compte es va omplir de quasi tres milions d’intervencions, la major part de les quals van ser relats testimonials de víctimes i sobrevivents de les violències masclistes. Un dia va veure que Twitter ja no era allò que ella n’havia pogut fer, que s’havia convertit en un espai de lliure albir de masclistes de tots els colors, i va marxar de Twitter. Ja havia començat a obrir de bat a bat les portes i finestres del seu compte d’Instagram, però sobretot des de 2023 el compte de Cristina Fallarás es va confirmar com a espai de memòria de milers i milers de dones que hi narren abusos, assetjaments i agressions de tota mena amb un denominador comú: que són homes els qui els exerceixen, que són dones les que els pateixen, i que l’anonimat encara és una necessitat per a moltes, perquè seguim vivint en una societat eminentment patriarcal que no vol mirar-se al mirall i preguntar-se, en masculí, “per què ens cal a tants homes controlar violentant els cossos de les dones per poder-nos sentir algú?”, i que tampoc vol preguntar-se, en femení, “per què som tantes les dones que coquetegem amb el patriarcat per sentir que en tenim alguna, de la quota del seu poder?”.
Tant el #Cuéntalo com el #SeAcabó dins els comptes de Cristina Fallarás són expressió de la seva coherència humana, femenina, feminista: a Cristina Fallarás li queda curt el gènere, li queden curtes les etiquetes aquestes de cis i tal, li queda curt el feminisme de colors i de partits, perquè ella no tituba mai, quan es tracta de fer política, de ser solidària i de fer-se cada cop més universal. Cristina Fallarás recorre el món en tren, en cotxe, en autobús o a través de les xarxes socials, li és del tot igual. No tituba mai quan se li planta una dona davant perquè li cal el que sigui; no se li fan mai un embolic les paraules, quan ha de narrar qui som les dones i què vivim. La seva lucidesa i la seva coherència no han cabut mai dins les petites estructures de cap partit polític, perquè la seva política és, de veritat, radicalment transformadora.
Pregunteu, pregunteu a Cristina Fallaràs què és el feminisme, mireu quantes històries de quants milers de dones caben en un sol cos de dona, i feu-ne el càlcul, de la potència que és ser feminista. Llegiu les seves novel·les, aneu a veure Acción Comadres, passegeu-vos pels seus articles i per les seves xarxes socials, i veureu com hi som, totes, allà.
“Això, això”, com diu ella sovint: això és Cristina Fallarás, feminista.
