Són els millors europeus, tot i que encara no han traspassat la porta d’Europa. I els costarà, perquè Europa és covarda i garrepa, tot i la infinitat de coses bones que representa i ens aporta. Els ucraïnesos i ucraïneses. Els europeus més valents. Els que paguen amb sang, dolor, por, mort i destrucció la defensa de la frontera d’Europa.
Crec que no els honorem i no els reconeixem prou. La guerra ens comença a cansar, ja ha esdevingut part del paisatge quotidià: és impressionant com ens acostumem a la guerra… El primer dia, sembla la fi del món. Després, dia a dia, setmana a setmana, esdevé normalitat. I més si la guerra és a milers de quilòmetres de casa.
Sí, ens afecta una mica, però menys del que ens pensem. Hi ha moltíssims poders que aprofiten la guerra per fer la seva guerra, la del gas, la de l’electricitat, la de l’aigua, la dels aliments, la dels crèdits… O la del magnífic negoci de les armes. La guerra és una boníssima excusa per colar-nos de tot i força.
Després hi ha els que van de presumptes pacifistes i no fan altra cosa que demanar que Europa es rendeixi davant de Putin i la terrible amenaça que representa. No van aprendre res de Hitler, no té remei.
Però per sort tenim els ucraïnesos, que ens mostren què s’ha de fer quan toca fer el que cal fer. Per sort tenim l’exemple extraordinari d’un Zelenski, un polític simpàtic però normalet, que va tenir l’oportunitat de ser evacuat de Kíiv i va decidir quedar-se i encapçalar la resistència.
Els ucraïnesos ens recorden cada dia tot el valor immens d’Europa: el dret (amb les seves incoherències), les llibertats, la democràcia, el benestar, la pau, la diversitat de pobles i nacions que es reconeixen com a europees sense deixar de ser el que són. Com Catalunya, és clar.
Els ucraïnesos ens recorden cada dia, mentre anem perdent interès en “la seva guerra”, com si no fos nostra, que la llibertat es conquereix i exigeix sacrificis dolorosos.
Estan combatent al mateix temps en la seva pròpia guerra d’alliberació de Rússia i en la guerra de defensa d’Europa, perquè si hagués caigut Ucraïna, tindríem guerra a les nacions del Bàltic, a Polònia i fins a la frontera d’Alemanya i Rumania, com a mínim.
No els ho reconeixem prou. Lluiten i moren per ells però també per nosaltres. Per Europa. Amb les armes que els subministrem, amb les limitacions que els imposem perquè no encabronin més el règim de Putin, amb els temors lògics a una escalada nuclear que ens pot portar a l’apocal·lipsi.
Lluiten per una Europa imperfecta, una mena d’associació econòmica i d’interessos, que algun dia pot ser alguna cosa políticament molt més interessant, amb una gran diversitat de nacions sota el mateix paraigua. Lluiten pels catalans, pels escocesos, pels bretons, pels espanyols que mai no han cregut seriosament en Europa excepte per rebre subvencions, pels alemanys, pels polonesos, pels lituans, pels romanesos…
És una lluita, romàntica si voleu, per un ideal, contra un poder malèfic. És la vella lluita de la Grècia democràtica contra els perses. O la dels millors ideals de les revolucions francesa i nord-americana, tan prostituïts.
Gràcies, Ucraïna, per mostrar-nos el camí, sense amagar que té un preu altíssim.
La qüestió és si val la pena. I això té una mesura: la quantitat de Zelenskis que surten quan hi ha un Zelenski que no s’arronsa. Aquesta és la clau de tot plegat.
5
1
