La farsa europea ha començat a desmuntar-se. Després d’anys i panys sentint els discursos oficials parlant de la seva magnífica democràcia i del seu marc de progrés i benestar, ara descobrim que és un simple casino de joc ple de tafurs. La imatge d’una vicepresidenta del Parlament Europeu (acompanyada de la seva banda) enxampada amb bosses de diners tacats de sang provinent del sinistre règim de Qatar, demostra fins a quin punt aquesta Europa dels estats és cau de corrupció i de cinisme.
L’escàndol és d’una magnitud esfereïdora, tot i que els governs europeus miren de no parlar-ne gaire perquè la trama podria ser encara més gran. Veurem si els tentacles de la corrupció s’estenen més enllà del que coneixem fins ara. Ara, ens voldran fer creure que és un fet puntual i que hom prendrà les mesures oportunes per tal que no es torni a repetir. Però, per molta hipocresia que desprenguin les declaracions dels buròcrates de Brussel.les, no podem evitar fer-nos un parell de preguntes. Quin clima d’impunitat s’ha de viure en les institucions europees perquè un dels seus màxims representants adopti el mateix estil d’un narcotraficant? I la segona, quants hauran estat els casos similars que s’han produït abans i no han transcendit a l’opinió pública?
Si girem una mica la vista enrere, recordarem la figura de l’anterior president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker. Un personatge còmplice de l’evasió fiscal de multinacionals, esquitxat per escàndols d’espionatge i protagonista d’escenes grotesques que feien envermellir a qualsevol persona amb dos dits de front. No cal ser un agut psicòleg per intuir que un element d’aquestes característiques podia permetre i fomentar un ambient d’absoluta permissivitat amb les pràctiques delictives. De fet, plovia sobre mullat, i van triar a qui els podia garantir continuar amb les seves martingales. La seva successora, Ursula von der Leyen, no ha fet mai res per esmenar-ho. Tot havia de continuar igual.
Personalment, no em puc arribar a creure que Eva Kaili (la vicepresidenta detinguda) sigui l’única ovella negra a Brussel.les. Només des de la candidesa podem imaginar-nos que és la primera vegada que es compren les voluntats i els favors dels alts càrrecs europeus. Les institucions que representen fa anys que estan sota sospita. L’opacitat de les dietes dels seus membres o la complicitat amb els grans lobbies farmacèutics o energètics, no fan pensar que el rigor o l’idealisme siguin els valors preponderants en els passadissos de la capital europea. El desvergonyiment i la depravació regnen a Brussel.les.
Quan parlem d’aquestes coses, no puc deixar de recordar l’alt grau d’ingenuïtat de l’independentisme català respecte a aquesta Europa podrida de dalt a baix. Em venen a la memòria eslògans del 2017. Com aquell que deia “Europa no ho permetrà!”, tot referint-se a la possibilitat que Espanya retirés les urnes del primer d’octubre. O el més recent sobre les causes judicials que s’han de dirimir als tribunals del continent: “la justícia europea ens donarà la raó”.
Si pensem trobar algun bri de justícia i comprensió dins les rengles d’una entitat política i jurídica que accepta els favors i riu les gràcies dels veritables criminals, vol dir que els catalans encara som a l’escola bressol de com funciona el món.
33
5
