Dissabte, en un article que es deia Mort el gos, supura la ràbia, sobre la necessitat de recordar amb pena i ira la desaparició del general Franco, voltat de metges i familiars que miraven d’allargar-ne l’agonia, vaig escriure: “Caldria destriar els seus devots fervorosos actuals entre aquells que saben què propugnen i els idiotes despistats. S’hauria de mirar de recuperar els segons, perquè almenys la tropa no siga tan copiosa. I l’única manera de fer-ho és amb la informació. En uns temps tan volubles, tan superficials, tan imbècils, tan perillosos i tan efervescents, això es fa difícil. Aquestes setmanes l’efemèride de la mort del dictador no ha estat aprofitada com calia per explicar-ne la maldat”.
Algú m’ho ha volgut retraure, que tractara d’idiotes els jóvens que defensen el general de la sang sense saber-ne res, i això m’ha fet apamar la idea i confirmar-la després de repensar-la. Hi ha dos tipus de defensors del franquisme –de defensors d’una dictadura tan infame com la que va haver de suportar això que en diem Espanya durant quatre dècades–: els franquistes convençuts i els imbècils. Ho vaig escriure fa uns dies i ho torne a escriure ara. Cinquanta anys després de la mort del dictador, tant se val que aquests imbècils –faves indocumentats– siguen vells o siguen jóvens.
La joventut ni exclou ni eximeix la imbecil·litat. Perquè també els jóvens poden documentar-se abans de parlar. I encara més, abans de decantar-se per solucions polítiques dràstiques. De fet, haurien de fer-ho. Una cosa és que arriben al convenciment, després d’haver llegit alguns paperots, que la democràcia és un mal sistema i que amb un règim autoritari tindrien dret a habitatges barats i a piruletes debades –Déu els perdone l’atreviment i el pecat–, i una altra de ben diferent que, sense haver fet cap esforç lector ni intel·lectual, arriben a una conclusió de taverna.
Els primers –els neofranquistes per convenciment pretesament documentat– es poden despatxar amb una línia. Què se’n pot dir, dels defensors de la por i la sang, de la pau cínica i aparent, del desarrollismo sobre uns fonaments falsos i fràgils? Els segons demanen més atenció, perquè, després d’una certa informació i d’una certa reflexió, per molt faves que siguen, podrien canviar d’opinió i d’opció.
Si hi ha un document entre tots que expresse millor la baixesa moral del general Francisco Franco, és el discurs que el Caudillo va pronunciar davant les Corts espanyoles el dia 4 de maig de 1946, unes Corts que ell mateix havia triat, d’adhesió total i nòmina a final de mes barata no res. Havia acabat la Segona Guerra Mundial i el general volia fer arribar al món que li girava el tos que Espanya havia estat totalment neutral durant la contesa i sempre amiga del “món lliure”, que ara feia pinya contra el comunisme i la Unió Soviètica.
Aquest discurs, publicat per les Ediciones para el Bolsillo de la Camisa Azul, segell del Departamento Nacional de Propaganda del Frente de Juventudes –és a dir, per les joventuts de la Falange–, conté la doctrina camaleònica més cínica de la història peninsular.
Tothom sap ara quina intervenció van tenir Alemanya i Itàlia en la guerra espanyola dels tres anys. I tothom sap també quin paperot va fer després el franquisme quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Si Espanya no va anar a sac i no hi va entrar al costat de Hitler i de Mussolini, va ser per una combinació de l’ambició desbocada del duce de sarsuela espanyol i per les reticències de Hitler, que va entendre ràpidament la desproporció entre el que li demanava Franco i el que li podia oferir el seu exèrcit.
Hi ha en aquell discurs línies i línies de mentides descarades que miraven de salvar un règim de pretensions inicials feixistes arran de la derrota de l’Eix. La versió de Franco de l’actitud d’Anglaterra després de l’ocupació alemanya de França, per exemple, és de sainet: “La derrota aliada al continent i l’arribada de l’Alemanya victoriosa a la frontera pirenaica va crear per a nosaltres una nova i difícil situació. Tot l’interès d’Anglaterra en aquell moment era que Espanya es mantinguera allunyada de la guerra. Llavors se’ns oferia i se’ns demanava amb angoixa que els alemanys no travessaren el nostre territori cap al sud, que, si els seus exèrcits passaven, la ruïna era segura. Hi ha als nostres arxius constància formal d’aquestes peticions. Espanya va evitar-ne el pas i Anglaterra es va salvar”.
Ja se sap per què Espanya no va entrar en guerra i ja se sap també que, si Hitler haguera acceptat les exigències de Franco, tot hauria anat d’una altra manera. Igual com se sap que l’espionatge britànic va pagar alts oficials franquistes perquè dissuadiren el dictador d’entrar en el conflicte. Centenars de documents secrets del M16, que fa poc va desclassificar el govern de Londres, afirmen que Churchill va subornar alguns generals per evitar que Franco es decantara per entrar en la guerra. En total, 10 milions de lliures destinats a una operació en què va intervenir Juan March i de la qual es va lucrar Nicolás Franco, germà del dictador.
“Anglaterra es va salvar” –proclamava, ben pagat, el dictador–… subornant!
Francisco Franco va renunciar a tot el que havia defensat des del 1936 –veritats, idees, banderes i fe– menys a un principi irrenunciable: el culte a la seua persona. Aquest principi el va acompanyar fins al llit d’oprobi de la pròpia mort. Va matar, va mentir, va enredrar, va enganyar, va fer tot el que calia fer per salvar-se ell. El règim de Franco va ser una cadena de giragonses i de reequilibris entre l’exèrcit, la falange i l’Església, només amb el propòsit de sortir-ne sempre reforçat. Amb la intenció permanent de salvar totes les situacions i tots els canvis del context polític internacional. Franco va ser un camaleó sanguinari.
Donar credibilitat a un carnisser trampós avui és cosa de franquistes –ausades ma vida– o d’imbècils. I si els imbècils no saben què vol dir imbècil, que ho consulten al xat. Allò que perpetra la burrera natural podria corregir-ho la intel·ligència artificial.
