Uns dies als Estats Units entre converses de cuina i sobretaula sol ser més interessant i simptomàtic que llegir informes i articles de sociologia i política internacional. En un moment en què l’ordre mundial sembla descompondre’s de manera accelerada, parar l’orella en situacions informals permet calibrar amb més precisió els canvis que s’estan produint. I, certament, la geopolítica, Veneçuela, Iran, Groenlàndia, les batusses comercials amb els antics socis, no són els temes que més preocupen. És el cost de la vida, cada vegada més inabastable en una societat que viu a crèdit, la manca de feines ben pagades i en bones condicions, els abusos de les asseguradores mèdiques, el deute universitari, les dificultats per accedir a l’habitatge el que marca les principals preocupacions dels nord-americans corrents.
Hi vaig ser durant l’assassinat de l’activista Renée Good a Mineapolis a mans d’un agent de l’ICE. I detecto que la qüestió va incomodar. Recordem que Trump, que aquesta setmana ha fet un any que ha tornat a la Casa Blanca, va ser votat majoritàriament per la ciutadania nord-americana, i que probablement hi ha un ampli suport a les deportacions d’immigrants il·legals, sobretot si aquests han comès delictes (i sembla que en set de cada deu casos és així, malgrat que el concepte “delicte” pugui ser peculiar, de l’estil infracció de trànsit o beure alcohol amb menys de 21 anys). Tanmateix, si hi ha acord en el “què,” ja resulta més complicat el “com.” Les imatges de la brutalitat dels agents de l’ICE, reclutats de qualsevol manera, amb una formació precària –sobretot exmilitars–, amb un salari inicial de 50.000 dòlars anuals i comissions per cada detingut, inspira cert rebuig moral entre demòcrates i republicans.
I, tanmateix, la qüestió de les deportacions d’immigrants constitueix una de les prioritats, si més no comunicatives, entre el MAGA. El desplegament dels ICE, especialment entre estats demòcrates, funciona com a una eina d’intimidació en aquesta mena de guerra civil de baixa intensitat que caracteritza uns Estats Units com més va més polaritzat. Ara bé, malgrat l’espectacularitat del procés, si ens atenim a les xifres, és obvi que aquesta política està fracassant.
D’acord amb les xifres del Center for Migration Institute, durant l’època d’Obama es produïen entre 235.000 i 240.000 deportacions anuals. Durant el primer mandat de Trump (2017-2021), les xifres només van créixer fins a les 260.000-280.000. Amb Biden (2021-2025) la cosa va davallar una mica, entre 180.000 i 250.000. Finalment, l’any passat, amb el segon mandat de Trump i el reclutament massiu d’agents ICE (i la creació de centres de detenció, privats, per cert, cobrant una ingent quantitat de dòlars a l’erari públic), s’ha arribat a la xifra de 605.000 en el passat 2025. Podria semblar molt; tanmateix, la realitat és que arriben més dels que expulsen. Segons aquests centres de recerca, el nombre d’immigrants il·legals ha passat d’11 milions el 2015 a 14,5 estimats a principis de 2026. És més, si bé el gener de 2025 n’hi havia 14,2, ara n’hi ha 300.000 més que fa un any. O, en una matussera regla de tres, si en van expulsar 600.000, en van arribar 900.000, sense comptar les desenes de milers que es deuen haver regularitzat. Fins i tot, en l’hipotètic cas que no n’entrés cap, al ritme actual, trigarien més de vint anys a expulsar-los a tots.
És obvi que la brutalitat de la política migratòria i l’actuació peculiar dels agents ICE no busquen la deportació dels estrangers, sinó el que seria les “autodeportacions”. És a dir, il·legals que retornin voluntàriament al seu país. Sembla que això no està passant. Sí que passa, per contra, entre els immigrants legals i regularitzats, els quals entre 3 i 4 milions han tornat als seus països o han anat a un tercer país, molta gent de Mèxic i El Salvador (on la situació econòmica i de seguretat ha millorat de manera clara) i molts asiàtics (on es multipliquen les oportunitats professionals i econòmiques als seus països d’origen).
La qüestió migratòria, en tot cas, sí que resulta molt rellevant respecte del model econòmic pel qual han optat els Estats Units en les darreres dècades. El nombre d’il·legals creix perquè respon a una expansió de l’economia informal, com a Catalunya, pròpia del Tercer Món: repartidors, uberització, hosteleria, agricultura extractiva… i la indústria de la deportació, amb grans centres d’internament d’estrangers gestionats per empreses privades que cobren a l’administració per cada deportat (i que, per tant, resulten un incentiu pervers). I tot això encaixa amb la creixent insatisfacció de la població autòctona que es veu empesa a la proletarització. El model neoliberal, engegat amb Reagan i perfeccionat amb Clinton, Bush fill i un sobrevalorat Obama, va acabar per trinxar la indústria, o a substituir-la per l’especulació i l’economia parasitària en què una elit tecnofeudal, amb una patològica aversió a pagar impostos, ha propiciat una desigualtat extrema, d’Antic Règim, en què el deute, com ens recordava David Graber i Murray Boockhin, esdevé una eina de domini pràcticament absolut sobre unes masses treballadores, per molt coll blanc que duguin, completament alienades i manipulades des de sofisticats algoritmes. Personatges com els que envolten el president (Peter Thiel, Elon Musk, Mark Zuckenberg), estan bastint una distopia reaccionària que implica un control total de la societat, una manipulació dels seus sentiments mitjançant les xarxes socials i les tecnologies, i una cosmovisió completament despòtica sobre la relació entre elits irresponsables i privilegiades i poble extorquit. I, evidentment, en aquesta dinàmica política, la teoria de l’enemic interior –ja siguin els estrangers il·legals, les minories, els wokes universitaris, els demòcrates traïdors– miren de cohesionar al voltant del president d’un país que cau a trossos. Només cal mirar les xifres de dèficit fiscal i comercial i de deute públic, i el lamentable estat de les infraestructures i serveis. Com a torna, el més influent entre el club dels bojos que envolten el president, Curtis Yarvin, és el pare intel·lectual que mira de modelar els Estats Units com una distòpia empresarial, en què Trump seria el CEO, les grans elits de la tecnologia, els principals accionistes, i la ciutadania uns simples clients dels quals abusar o tractar com la mamella d’on xuclar. De fet, les preocupacions materials de la majoria dels nord-americans deriven precisament d’aquesta arquitectura política: una sanitat privada que parasita els recursos familiars, o condemna a la misèria o la mort a qui no pugui satisfer l’impost revolucionari d’uns preus abusius; un deute universitari absurd per una educació universitària de qualitat i utilitat decreixent, i una inflació derivada d’una absurda guerra comercial contra tot el món. També aquesta polarització de rendes que es registra a les companyies es reflecteix en les desigualtats cada vegada més extremes en el si de la societat nord-americana on les classes mitjanes fan nosa, o on simplement la nova aristocràcia s’alimenta de l’esforç aliè.
No s’entén l’actual agressivitat de Trump i els seus aliats contra Europa sense aquestes circumstàncies. Amb una aristocràcia despòtica i irresponsable (la principal política internacional de la Casa Blanca ha consistit a evitar que les grans tecnològiques paguin impostos com qualsevol altra empresa), la temptació de fer servir el poder militar i financer per poder finançar-se mitjançant l’extorsió contra la resta del món (i molt especialment dels teòrics aliats europeus) és el que explica aquest canvi de to i caòtica i constant reescriptura de regles del joc. Tanmateix, aquestes intencions trumpianes amaguen també el fracàs exterior. La seva conducta és arriscada i només pot servir per guanyar temps en un declivi fruit de les decisions econòmiques dels darrers cinquanta anys (el neoliberalisme, la desindustrialització i la desregulació econòmica). De fet, en l’enfrontament amb Europa, Washington té més a perdre que a guanyar. Si Europa canviés d’aliances, o respongués amb el cap fred amb la guerra comercial, el col·lapse econòmic nord-americà només faria que accelerar-se, especialment amb un dòlar feble i una lògica geopolítica multipolar. Tanmateix, això no crec que passi. Valdria la pena que els lectors revisessin l’extraordinària pel·lícula de Roman Polanski L’escriptor, on Ewan McGregor descobreix, astorat, com les elits britàniques i el seu primer ministre (Pierce Brossnan) havien estat cooptats pels poders fàctics nord-americans des de la seva joventut, i com Estats Units havia maniobrat per tenir polítics afins i teledirigits per satisfer els seus interessos. És per això que, tret que escombrem les nostres pròpies elits europees, les coses no aniran bé per nosaltres, malgrat els grans esforços de Trump i els seus afins per fracassar.
