Les eleccions a Extremadura, roïnes per al PP i nefastes per al PSOE, han deixat planant una sèrie de dubtes aclarits i uns altres de no resolts. Entre els primers hi ha la convicció contrastada que el Partit Popular no es pot desempallegar de Vox. La presidenta de la Junta extremenya, María Guardiola, va avançar la convocatòria electoral amb una fe quasi cega ves a saber amb quina demoscòpia amiga i la idea que podria arribar a la majoria absoluta. No se n’ha sortit. Vots canten.
Aquesta vegada l’extrema dreta situada a l’extrem de l’extrema dreta –és a dir, Vox– ha tret tot el pit. Només saber-ne els resultats, tan favorables, Santiago Abascal va bramar que ara no permetran ser “ni invisibilitzats ni traïts”. Els legionaris es prenen molt seriosament el concepte traïció. Guardiola ja pot anar vetlant armes, perquè el preu dels seus extremistes serà molt alt. La majoria absoluta d’Isabel Díaz Ayuso és una excepció i Alberto Núñez Feijóo haurà de trotar amb un Abascal que galopa com el vent.
La segona constatació de les eleccions extremenyes és la mala traça de Pedro Sánchez a l’hora de triar companys de viatge i figures –mai més ben dit– per a les eleccions perifèriques. El candidat del PSOE en aquestes votades, Miguel Ángel Gallardo, ha perdut deu diputats en un camí ple d’espines. Sánchez el va nomenar a dit després que Gallardo afavorira el germà del president amb un càrrec que la jutgessa que porta el cas considera creat a posta per a ell.
El cas, denominat David Sánchez, com el germaníssim, no exclou les maniobres brutes que caracteritzen una part de la judicatura en aquesta legislatura, però conté igualment massa elements sòrdids. Per exemple, el salt de la pantera que va fer Gallardo de la presidència de la Diputació de Badajoz a l’Assemblea extremenya, una operació facilitada per la dimissió d’un diputat socialista i la renúncia dels quatre que el seguien a la llista electoral perquè ell hi accedira i poguera aforar-se. La jutgessa que porta el cas a l’Audiència Provincial va considerar la maniobra com un frau de llei i el Tribunal Superior de Justícia li va donar la raó.
Miguel Ángel Gallardo no era un candidat angelical. Més aviat, es tractava d’un àngel caigut i l’electorat presumptament socialista ha castigat tanta martingala. Pedro Sánchez ajusta els seus candidats d’acord amb un esquema d’interessos personals i conveniències governamentals que embruten encara més el seu prestigi. Si, com ell proclama una vegada i una altra, pretén evitar l’arribada de l’extrema dreta i la dreta més extrema encara al poder, la intenció no es pot reivindicar des del fang i el tarquim. Si l’esquerra espanyola vol impedir un govern tan bèstia com el partit únic derivat del decret d’unificació de Francisco Franco, ho ha de fer des de posicions honestes i exemplars. I no impúdiques i indignes.
Encara una darrera constatació derivada d’aquestes eleccions. Un dubte resolt que perjudica igualment el president del govern espanyol. La pujada d’Unidas por Extremadura situa Sumar en el lloc previsible que l’espera a la política espanyola: als llimbs. Les maniobres de Pedro Sánchez per controlar i domesticar la seua esquerra li acabaran passant la mateixa factura que al PP amb VOX. Les podemites que vindran ni voldran ser “traïdes” ni s’acontentaran amb la “invisibilització”. Ja li donen faena. I encara li’n donaran molta més.
Aquests són els dubtes aclarits. També n’hi ha que es mantenen com a tals. Per exemple, determinar si les eleccions extremenyes han estat un preàmbul de les espanyoles o si es quedaran com una excepció. A Extremadura hi ha hagut una alta abstenció que es podria adjudicar a l’electorat socialista. Serà capaç Pedro Sánchez de tornar-la a mobilitzar amb l’eterna cançó de Pere i el llop? O ho tindrà agre amb el desgast que acumula a la gepa?
Aquesta serà una de les claus que determinaran el futur polític en els pròxims mesos. Sánchez no ho pot fer ni pitjor ni amb més mala gana, però hi ha encara molta gent a Espanya i rodalies perifèriques que poden reviscolar davant les brames electorals de Feijóo i Abascal. Els dos líders de l’extrema dreta i la més extrema encara podrien despertar amb els seus crits una mòmia egípcia.
Les eleccions extremenyes poden ser un pròleg del pròxim apocalipsi espanyol. O no. La tàctica de Pedro Sánchez, consistent a deixar passar el temps i proclamar que ell aguanta metxa per retardar el diluvi, pot ser-li nefasta. De derrota autonòmica en derrota autonòmica fins a la catàstrofe nacional. Nacional per a ells. Redell, quina nasión més bonica els està quedant! Pròxima parada: Aragó. Tot això de Sixena quedarà com una carícia comparat amb allò que pot venir… Ei, bon any!
