Les 224 empreses més grans de l’Estat, totes elles amb una xifra de negoci superior als 1.000 milions d’euros, van pagar una mitjana del 5,7% en l’impost de societats l’any 2023. En paral·lel, les empreses petites i mitjanes, per sota de 250 treballadors, van tributar al 25% en el mateix període. A un treballador en nòmina, amb un salari de 30.000 euros anuals, li tocarà pagar entre un 15% i un 16% d’IRPF. En canvi, els grans patrimonis poden gaudir de tributacions de l’1% si constitueixen SICAVs o fons d’inversió, figures que només estan a l’abast de la franja més alta de la piràmide social.
En definitiva, els que tenen més diners tributen molt poc. I no només això, sinó que, com diu Sahra Wagenknecht “les rendes mitjanes pateixen una càrrega fiscal cada cop més elevada, mentre que els multimilionaris i les grans corporacions no només eviten pagar impostos, sinó que sovint també reben subvencions i ajuts públics“. No cal anar gaire lluny per corroborar les afirmacions de Wagenknecht. A Catalunya, la planta de Volkswagen ha rebut subvencions superiors als 300 milions d’euros per part de la Generalitat i l’Estat. En general, les empreses importants i les grans fortunes no prioritzen el frau fiscal, sinó l’elusió legal a partir de les eines de què se’ls posen a disposició.
Això passa per dalt. A baix de la piràmide, a la franja més pobra -sovint immigrants de baixa qualificació- no se’ls pot exigir contribució perquè la majoria d’aquests treballadors guanyen massa poc per generar recaptació fiscal. Aquests sous es complementen amb ajuts públics que compensen, en part, un nivell adquisitiu massa baix. La pau social es manté amb aquest equilibri precari.
Queda la classe mitjana, la majoria. Assalariats, autònoms i empreses petites i mitjanes. Són els que no poden eludir les condicions que imposa Hisenda i els que es beneficien menys de la protecció social. Són aquests els que ho paguen gairebé tot per decisió d’algú que no són ells. Al capdavall, són els que han comprovat, en pròpia pell, que és impossible globalitzar, alhora, el capital i el mercat laboral i, al mateix temps, mantenir la protecció social de les classes mitjanes.
El mapa resultant és senzill, però diabòlic. Els de dalt estan abusant dels del mig i aquests cada cop desconfien més del sistema. D’aquí el desconcert i el suport creixent a partits que se surten de la correcció política i que, paradoxalment, protesten contra els de baix. L’espiral és perversa. Algú ha de començar a dir les coses pel seu nom, i per això recomano -molt- aquesta entrevista a Sahra Wagenknecht.
